Un curs més
Un curs més arriba al final. I aquest no ha estat un curs qualsevol: centre nou i vida nova. Un d’aquells cursos que et remouen per dins i et fan replantejar moltes coses. El tanco amb el convenciment d’haver intentat fer allò que creia correcte, allò que entenia que podia aportar. Però també amb la sensació profunda que hi ha canvis que esdevenen necessaris per poder continuar avançant amb sentit.
Potser hi ha qui no ho entendrà. A la feina, com a tot arreu, he trobat persones meravelloses: companys i companyes que admiro, alumnat que m’ha fet créixer i que sé que recordaré amb estima. I precisament per això costa d’agafar distància.
Però per a mi la docència mai ha estat només una feina en el sentit més pragmàtic del terme. No és únicament un espai laboral ni una manera de guanyar-me la vida (tot i ser part de la classe treballadora). Educar, ensenyar i acompanyar sempre han estat una manera de donar sentit al que faig i al que soc.
Aquest curs, però, també m’he sentit limitat, desautoritzat i arraconat en molts aspectes. No tant perquè algunes iniciatives que m’il·lusionaven (projectes d'alfabetització estadística i matemàtica, participació activa a esdeveniments acadèmics no populistes, impulsar figures d'ambaixadores de matemàtiques, beques d’excel·lència, astronomia...) no acabessin de consolidar-se, sinó perquè he pres consciència d’una realitat molt més profunda i complexa.
La primera és la diversitat dins l’aula, no pas cognitiva sinó emocional, social i de tarannàs, ha superat moltes vegades allò que jo era capaç d’abraçar després de quinze anys de professió. I això m’ha obligat a mirar-me amb honestedat.
He vist alumnat que, abans que matemàtiques, necessitava altres coses molt més essencials: estabilitat, límits, acompanyament, referents, calma o simplement sentir-se escoltat. Recordo especialment una frase d’un company que, aproximadament, deia: “Molts d’aquests alumnes no necessiten matemàtiques; necessiten una altra cosa”. I, amb el pas dels mesos, aquella reflexió ha anat prenent cada cop més sentit dins meu.
Això m’ha fet formular una pregunta difícil però necessària: quin paper té un docent de matemàtiques quan la realitat de l’aula et demana constantment anar per un altre camí pel qual no t'has format i no saps fer? (Per molt que les bones paraules et diuen que sí que ho fas bé)
La segona realitat és que hi ha molts estils de lideratge, i alguns són incompatibles amb el meu tarannà. Això no devalua a ningú, ni d'aquells que dirigeixen ni de la meva forma de fer; però sí que pot haver-hi un xoc. I si es pot evitar aquest xoc, millor. Ho vaig escriure fa temps:
Malgrat tot, acabo el curs amb un sac ple. Ple de noves amistats i de companys que espero conservar a prop durant molts anys. Ple d’alumnat que, com sempre, continua inspirant-me a creure que el futur encara pot ser millor. Ple també de creixement personal, perquè conèixer realitats diferents obliga a revisar-te, a desaprendre i a tornar-te a construir.
I, sobretot, aquest curs m’ha despertat una necessitat que fins ara potser no havia escoltat prou: cuidar també el benestar emocional del docent. Perquè educar implica donar molt de tu mateix, i arriba un moment en què també cal aprendre a preservar-se per poder continuar estimant aquesta professió amb autenticitat.
- Què passa quan un entorn educatiu no segueix el ritme previst?
- Una societat que aprèn és una societat que avança.
- Sísif: no consolidar camí recorregut
- Exercir la governança és molt més que manar!
- La intel·ligència no ha anat mai lligada, necessàriament, a la lucidesa
- Quan el silenci davant teu no és pau, sinó buit
- Educació: Ni un dogma ni una moda
- Meritocràcia: quan l’esforç no parteix del mateix lloc
- Entre elogis falsos i silencis còmplices: així s’erosiona l’educació
- Forbes: cap públic i només 9 concertades. Això demostra que...
- Quan qui dirigeix desmantella el clima laboral
- "Tot son mates"?
- Quan amb un docent suspenen i amb un altre aproven
- Carta sincera a la Consellera
- Que no et donin sempre la raó! - El perill de convertir l'amistat en una cambra d'eco
- "Paso sense aprendre" - la realitat incòmoda que amaguen els butlletins