Quan el silenci davant teu no és pau, sinó buit
Hi ha una experiència compartida per docents de totes les matèries, de tots els nivells i de totes les trajectòries professionals: aquella sensació de parlar a ningú. De veure mirades perdudes, rostres apagats, cossos presents però ments llunyanes. És un dels cops més durs que pot rebre un docent vocacional, perquè no afecta només la feina, sinó que travessa la identitat i la manera d’entendre el món educatiu. Quan això passa, no és estrany que apareguin la frustració, la tristesa i fins i tot les ganes de plegar. Però justament aquests sentiments són la prova que ens importa el que fem, que ens importen els alumnes i que intentem ensenyar amb sentit.
Aquesta vivència és universal. No n’escapa cap docent: ni aquell que prepara les classes, ni el que innova, ni el que llegeix i es forma, ni el que ho dona tot... La duresa d’aquesta sensació radica en un fet que sovint no es diu prou clarament: la docència no és només transmetre coneixement; és un acte de 'donar-se'. El docent posa temps, energia, criteri, però també hi posa veu, entusiasme, paciència, creativitat, afecte i, sobretot, presència. Quan tot això no arriba a l’altra banda, quan sembla que res no penetra, es crea un buit que pesa. No és debilitat; és humanitat. És el recordatori que aquest ofici es fa amb l’ànima.
Les causes de tot plegat sovint no tenen res a veure amb el docent. Les aules estan plenes d’una neuroatenció adolescent fràgil. A això s’hi suma que molts joves arriben carregats emocionalment. Quan el cos i la ment estan en tensió, la informació didàctica no hi pot entrar, per molt bé explicada que estigui.
Tampoc podem obviar que, de vegades, un grup i un docent no connecten. No és una qüestió de competència professional, sinó de combinacions humanes: tarannàs que no encaixen, energies que no s’alineen, atmosferes que no acaben de fluir. És legítim que això passi i també és legítim que un docent no se senti còmode amb metodologies que no li són pròpies, perquè ensenyar des d’una disfressa pedagògica és una forma subtil d’esgotament.
I encara hi ha un altre element que pesa: hi ha matèries —en concret, matemàtiques— que l'alumnat arriba sovint amb carregades de por, inseguretat, desafecció i experiències negatives. Molts alumnes es desconnecten no per desinterès, sinó per autoprotecció. Quan un se sent incapaç, es tanca per no fer-se més mal.
Reitero, aquest malestar no és un indicador d’incompetència, sinó de compromís. És la prova que el docent vol fer bé la feina, que vol comunicar coneixement i sentit, vol reforçar competències i destreses... El que sovint falta no és vocació, sinó suport emocional professional, aquest sosteniment que el sistema educatiu no sol oferir i que seria imprescindible per cuidar els qui cuiden (no és l'únic sector públic que ho pateix).
No s’ha de perdre l'esperança. Cada cop que un docent pateix perquè sent que no arriba, és perquè ha estat arribant durant anys. I aquesta capacitat no desapareix. Només necessita aire, reconeixement i espais on poder tornar a començar. Perquè, fins i tot en els dies més foscos, la docència continua sent un acte de presència profunda. I quan un acte és tan humà, cap buit no pot anul·lar l’essència del que fem.
https://www.instagram.com/p/CqZYKpmoSyX/