Carta sincera a la Consellera
Dimecres, 13 de maig del 2026
Hble. consellera Niubó,
M'agradaria demanar-li un favor molt personal: vingui un dia a fer classe. Però vingui de veritat.
No una visita protocol·lària; no una de preparada amb directors, inspectors, càmeres o reunions institucionals. No una aula avisada o un una intervenció planificada dies abans perquè tot sembli idíl·lic. Vingui sola, discretament, com una docent més. Segurament els meus alumnes ni la coneixeran. Potser aquell dia, a l'entrar una desconeguda a l'aula, l'alumnat simularà una mica que tot ho comprenen, que aprenen i tot va bé, però encara així podrà veure moltes coses si ho vol fer.
Si és capaç de ser sincera amb si mateixa veurà què significa acabar una classe i haver de revisar tot allò que no ha funcionat. Veurà què significa reformular constantment activitats, explicacions i objectius perquè la realitat de l'aula mai s'assembla al que havíem preparat. Veurà el desgast emocional que ens enduem a casa quan, malgrat hores i esforç, sentim que no arribem on volíem arribar.
Faci també una jornada sencera com la nostra. Sense dinars institucionals ni espais tranquils, amb una contaminació acústica constant en contra de la salut física i mental del docent. Amb quaranta minuts per menjar un 'tupper' en una sala de professors petita, plena de gent, sense silenci ni descans (i sense espai per deixar les seves coses personals ni les seves coses laborals). I després, torni immediatament a entrar a l'aula.
Si ho fa amb una mica d’empatia, veurà què significa tenir 28 alumnes (i no cal que siguin d'un Centre de Màxima Complexitat). Veurà quatre absentistes crònics que, quan apareixen, arrosseguen un desfasament tan gran que qualsevol adaptació queda superada per la desconnexió absoluta amb el sistema i com la seva desafecció impregna als seus companys del voltant. Veurà alumnes que han assumit que tot això “no serveix per a res” i que escampen aquesta decidia a l’ambient de classe.
Veurà també més de deu adaptacions diferents dins d'una mateixa aula. Adaptacions que, honestament, molts cops no podem atendre com caldria perquè ni tenim la formació específica ni el temps material per fer-ho. Veurà alumnes que només 'funcionen' amb una atenció individualitzada mentre, al mateix temps, tres o quatre alumnes més s’avorreixen perquè saben perfectament que aprovaran sense esforç i acaben convertint-se en un focus constant de tensió.
Potser també es trobarà situacions incòmodes. Comentaris agressius. Famílies que qüestionen la feina docent (p. ex. discussions absurdes sobre si parlar de menstruació, emocions o salut és adequat a l'aula). I d'altres famílies que busquen en la nostra tasca omplir els espais buits que l'infant té perquè el sistema els ha abandonat. Quantes funcions més pot entomar i ha de suplir un simple docent? Vostè podria fer-ho tot això?
I si encara conserva aquella obligació moral que molts docents tenim: creure que allò que ensenyem és important. Llavors entendrà una de les parts més dures d’aquesta feina: la frustració de veure que alumnes que podrien tenir un millor futur rebutgen coneixements essencials perquè ja no hi troben sentit, ni interès ni esperança.
Hi ha alumnes que ja estan malmetent el seu futur immediat. Alguns, malauradament, de forma gairebé irreversible. No calnparlar de batxillerat, ho notem des d'infantil, una etapa essencial pel futur de l'alumne i, paradoxalment, una tasca menystinguda des de molts sectors. I tot això ens genera neguit i dolor als docents.
Si fa aquesta jornada sencera, probablement sortirà esgotada i angoixada. Amb aquella fatiga estranya que no és física, però que pesa igual que haver treballat tot el dia en una activitat laboral física.
I potser llavors comprendrà que la manera com s’està gestionant la diversitat és errònia. Que el sistema educatiu fa temps que es va abandonant lentament. Que molts docents se senten sols, desbordats i emocionalment exhausts. Que darrere les baixes, el Burnout i molts silencis hi ha professionals que van començar aquesta feina amb vocació i que ara intenten simplement resistir.
I si algun dia vingués així, sense protocols ni escenaris preparats, jo mateix li entregaria una carta encara més sincera, més personal. Una carta explicant-li com ens sentim molts docents cada dia quan marxem cap a casa.
Potser, només potser, després d’això, començarien a escoltar-nos de debò i generar el canvi necessari a tot el sistema educatiu. I no s'equivoqui, no parlem només de l'escola o del nostre benestar, parlem de la societat del futur i del benestar dels infants.
Podem mirar més enllà de la governança d'un mandat?
Att. Un docent més.
