La intel·ligència no ha anat mai lligada, necessàriament, a la lucidesa
Cada vegada entenc menys la vida. I, paradoxalment, sospito que és just en aquesta incomprensió on comença a esbossar-se alguna forma d’enteniment. Puc entreveure un sentit col·lectiu i, al mateix temps, percebo com el sentit individual sovint no és res més que una ficció necessària. Un miratge que el nostre cervell, incapaç d’habitar l’atzar nu, construeix per sostenir-nos davant el vertigen del buit.
Ja ho menciona Pedro Calderón de la Barca en La vida es sueño (Jornada 3, escena 19 (monólogo de Segismundo))
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.
https://www.instagram.com/p/xL_AT0hjGR/?igsh=MWh5amsycmcxOWZsZw==
Quan em desplaço més enllà d’aquest doble sentit (el compartit i el que ens autoimposem) allò que realment em desconcerta és el comportament humà. Som éssers dotats d’una intel·ligència prodigiosa, capaços de gestes impressionants, tanmateix, actuem sovint amb una incoherència que desmunta qualsevol teoria sobre el progrés, la racionalitat o l’ordre moral.
No soc pas el primer que ho percep així. Camus advertia que el món no és absurd: és la nostra set de sentit la que col·lideix amb la indiferència de la realitat. Sartre hi afegia que estem condemnats a ser lliures, i que aquesta llibertat radical ens desorienta perquè ens força a triar fins i tot quan preferiríem abdicar. Nietzsche, més ferotge, insinuava que les veritats no s’hi troben: s’inventen; i que la voluntat humana avança sovint guiada per pulsions profundes que maquillem amb paraules nobles.
I, malgrat tot, persistim. Busquem coherència en un món que no està obligat a oferir-ne. Hannah Arendt recordava que el mal i la insensatesa poden néixer, simplement, de la banalitat: de no pensar, de deixar-se arrossegar pel corrent, de suspendre el judici just quan més imprescindible seria exercir-lo. Potser per això em costa tant entendre’ns: perquè la intel·ligència no ha anat mai lligada, necessàriament, a la lucidesa.
Hi ha dies en què tinc la sensació que la vida és un punt d’equilibri gairebé imperceptible entre l’ordre que inventem i el caos que ens travessa. I que la saviesa, si existeix, no consisteix a trobar una resposta definitiva, sinó a assumir serenament el desencaix inevitable entre allò que som capaços de pensar i allò que finalment fem.
Potser la vida no s’ha d’arribar a entendre del tot. Potser l’únic que podem fer és habitar-la amb dignitat, amb tots els seus clarobscurs, i sense deixar mai de mirar-la, encara que a vegades faci mal, directament a la cara.