Forbes: cap públic i només 9 concertades. Això demostra que...
Forbes ha tornat a publicar la seva llista dels “100 millors col·legis d’Espanya” i, un any més, no hi apareix cap centre públic (i pocs de concertats). La reacció fàcil seria desacreditar la llista i prou, o, com fant molts, concloure una causa-efecte de dir que això demostra què la pública (i en menor grau la concertada) no hi ha talent. Però cal una mica d’autocrítica i una lectura de mostreig sobre l'anàlisi.
D’entrada, és evident que aquest tipus de rànquings responen a uns criteris concrets. Forbes parla de criteris objectius vinculats a idiomes, projecció internacional, infraestructures, innovació, serveis o benestar de l’alumnat. I això ja marca molt quin tipus de centre hi pot destacar més. No és un detall menor. Però fins i tot acceptant aquest biaix, potser també ens hauríem de preguntar per què la pública no aconsegueix ni tan sols competir en molts d’aquests àmbits (i per què la concertada només representa un 9%?)
La primera resposta és força evident: la pública no parteix de les mateixes condicions. En una part important dels centres públics, sobretot als de màxima complexitat, l’aula assumeix un volum de dificultats socials, emocionals i econòmiques que condiciona profundament qualsevol aprenentatge. Això no és una excusa; és una realitat estructural. No és el mateix ensenyar en un entorn on les famílies poden pagar reforços, activitats culturals, idiomes i estabilitat, que fer-ho en un entorn on hi ha precarietat, angoixa, absentisme o fragilitat emocional.
Però dir només això també seria insuficient. La pública no només pateix desigualtat de context; també arrossega problemes interns greus. Fa anys que molts docents tenim la sensació que el sistema ha anat rebaixant l’ambició acadèmica en nom d’una determinada lectura de la inclusió. I aquí cal ser clars: incloure no pot voler dir diluir, ni renunciar, ni convertir l’aula en un espai on cada cop és més difícil sostenir objectius acadèmics alts per a tothom.
La inclusió ben entesa exigeix justament el contrari del que massa vegades passa: més recursos, més especialització, més flexibilitat organitzativa i més capacitat d’adaptar els itineraris sense condemnar ningú. Però sovint el que tenim és una heterogeneïtat enorme dins l’aula, amb ràtios massa altes, pocs suports reals i amb el docent assumint funcions per a les quals ni té temps ni estructura. Això no és inclusió de qualitat; això és deixar que els docents facin equilibris mentre el sistema es felicita pel discurs.
També hi ha un altre punt delicat: la pública ha anat acceptant, massa sovint, modes pedagògiques com si fossin evidències indiscutibles. I no sempre ho són. Hi ha metodologies que poden funcionar molt bé en certs contextos o tarannàs, però que aplicades de manera general, poc crítica o gairebé dogmàtica acaben perjudicant part de l’alumnat.
A més, tampoc no cuidem prou els docents que volen fer bona feina. En un sistema exigent de debò, hauria d’haver-hi espais, temps, incentius i reconeixement per als professionals que volen formar-se, innovar amb sentit, aprofundir en la seva disciplina i sostenir expectatives altes. Però massa sovint el missatge és el contrari: desgast, burocràcia, soledat i poca recompensa per l’esforç. I un sistema que desmotiva els seus professionals també empobreix l’alumnat.
Per això, quan veig aquesta llista, no penso que Forbes mira el que li interessa (que en part sí ). Penso que la pública (i en menor mesura, també , la concertada) necessita una revisió valenta. No per semblar-se a la privada, sinó per recuperar ambició, exigència i condicions reals de qualitat. Necessita menys consignes i més estructura. Menys maquillatge i més recursos útils. Menys retòrica i més capacitat d’ensenyar bé en contextos difícils.
La pregunta, al final, no és si la pública té pitjors docents o pitjor alumnat. La pregunta és si li estem demanant que faci miracles amb menys eines, més complexitat i una orientació pedagògica que, de vegades, sembla més pensada per quedar bé sobre el paper que per funcionar de veritat dins l’aula.
Si es vol ser referent, no n’hi ha prou amb apel·lar a la seva funció social. També s'ha de poder garantir excel·lència, coneixement i ambició acadèmica, especialment per a qui només té l’escola com a oportunitat real d’ascens social. Si no es fa, la desigualtat no disminueix: simplement es desplaça fora del centre, en forma d’acadèmies, reforços privats i oportunitats reservades a qui les pot pagar.
Aquesta és, per mi, la part més dolorosa del debat. No que Forbes no posi escoles públiques a la seva llista, sinó que cada cop correm més el risc d’acceptar que l’exigència, l’excel·lència i les oportunitats fortes siguin cosa d’uns quants, mentre a la resta se’ls ofereix només contenció, supervivència i fracàs.