Meritocràcia: quan l’esforç no parteix del mateix lloc
La meritocràcia s’ha convertit en un dels relats més potents (i aparentment més justos) de la nostra societat. Ens diu que qui s’esforça arriba lluny, que el talent sempre acaba emergint, que cadascú ocupa el lloc que es mereix. És un relat còmode, tranquil·litzador, gairebé moral. Però també és profundament incomplet.
El problema no és valorar l’esforç ni el talent. El problema és fer veure que tothom parteix del mateix punt de sortida. I això, simplement, no és cert.
Les desigualtats no són només diferències visibles; són estructurals, acumulatives i persistents. Condicions familiars, capital cultural, estabilitat emocional, xarxa de suport, salut, context econòmic, expectatives socials… tot això pesa. I pesa molt.
Així, dues persones poden posar el mateix esforç i arribar a llocs molt diferents. No perquè una sigui més meritòria que l’altra, sinó perquè el terreny no és el mateix. Pretendre que l’esforç d’algú pot compensar qualsevol desavantatge és carregar sobre l’individu una responsabilitat que és col·lectiva.
Això no vol dir renunciar a l’esforç. Al contrari. L’esforç és necessari, digne i valuós. Però l’esforç ha de servir per créixer, no per justificar desigualtats. Ha de ser un mitjà de millora personal, no un criteri únic per legitimar qui arriba més amunt i qui es queda enrere.
Quan només mirem el resultat final (el títol, la nota, el càrrec, el sou...) invisibilitzem el camí. I el camí importa. Importa molt. No és el mateix arribar lluny després d’un recorregut planer que després d’haver superat obstacles constants. No és el mateix córrer cent metres amb vent a favor que fer-ho carregant una motxilla plena de pedres.
Un sistema educatiu, social o laboral que només premia el talent acreditat acaba sent injust, perquè confon potencial amb privilegi. En canvi, un sistema que també valora el recorregut, la constància, la resiliència i l’esforç sostingut (encara que no sempre cristal·litzi en excel·lència visible) és un sistema més humà i més just.
Superar la meritocràcia no vol dir abandonar l’exigència. Vol dir redefinir-la. Vol dir entendre que la justícia no consisteix a dir “tothom pot arribar”, sinó a garantir que ningú quedi enrere per causes que no ha triat. Vol dir mirar menys el pedestal i més el camí.
Potser aleshores deixarem de preguntar-nos qui mereix arribar més amunt, i començarem a preguntar-nos si estem construint una societat on tothom tingui, realment, la possibilitat d’arribar tan lluny com pugui. I això ho canvia tot.