Etiquetes

Educació: Ni un dogma ni una moda

M’he adonat que, massa sovint, alguns docents que defensen que la seva metodologia és “la correcta”, o que les altres són "incorrectes", acaben perjudicant el mateix alumnat. Lligat això està: confondre les qualificacions amb un bon indicador de la qualitat pedagògica o didàctica. És un dels primers errors recurrents: les notes no reflecteixen automàticament que la pràctica docent sigui bona, justa o adequada.

També és un malentès estendre la idea que qualsevol dinàmica activa és, per defecte, bona didàctica. No totes les activitats participatives tenen valor educatiu real: cal intencionalitat, coherència i profunditat. Cal avaluar-les, que és realment el que aporta de millora per l'alumnat.

Igualment, les adaptacions no poden convertir-se en simplificacions que desvirtuen l’aprenentatge o són un passatemps que només “ocupen” l’alumne. L’atenció a la diversitat exigeix rigor i respecte, no rebaixes artificials ni entreteniments buits; han de mantenir el rigor, el sentit i l’essència del que s’ha d’aprendre. Hem de ser conscients que hi ha nivells de diversitat que no són assumibles, no es pot estar a tot arreu.

Lligat al paràgraf anterior, no podem delegar massa amb l’autonomia adolescent. L’etapa evolutiva no acompanya; la majoria d’adolescents no tenen prou regulació executiva, constància ni capacitat d’autogestió per sostenir activitats que no els generen interès immediat (no és res més que una etapa evolutiva de l'ésser humà). La guia constant i propera del docent és imprescindible en molts casos.

D’altra banda, confondre esforç amb qualitat docent també és un risc. Hi ha professionals molt dedicats que, simplement, no connecten amb un grup concret o amb la cultura d’un centre. I això no els fa mal docents, no els invalida. Cada professor necessita trobar una metodologia, una cultura de centre i una didàctica pròpia que li permeti treballar amb coherència, naturalitat i solidesa, sense renunciar mai a les màximes expectatives acadèmiques per a cada alumne.


A més, hi ha centres i grups on l’exigència dels hàbits acadèmics s’ha afeblit fins a trencar-se. Alguns fins i tot s’atreveixen a dir que instaurar hàbits és “una imposició”. Però sense hàbits, constància, ordre i voluntat, ben poca cosa es pot construir; és difícil generar aprenentatge profund i sentit de pertinença acadèmica sense un camí clar i ben indicat.

Amb aquests dos últims paràgrafs cal afegir-hi un punt que pesa, però que gairebé ningú diu en veu alta: en els darrers anys s’ha generat la sensació que els docents s’han d’adaptar al 100% al ritme frenètic de la innovació pedagògica, a la moda del moment, al recurs de torn, a seguir el "tam-tam" de la novetat aparentment acadèmica. Sembla que no tenir l’última metodologia et converteixi automàticament en un docent antiquat i caduc. I això és injust i profundament simplista.

El docent ha d’estar obert al canvi, sí: ha d’analitzar, provar, explorar i valorar noves metodologies, eines i recursos pedagògics. Aquesta obertura és enriquidora i necessària; té una obligació ètica del quefer docent. Però cap innovació pot esdevenir una imposició acrítica. El docent ha de poder decidir si allò que prova realment aporta valor, millora l’aprenentatge i encaixa amb el seu estil i amb el seu grup d’alumnes. Només així pot ensenyar amb autenticitat i eficàcia.

En definitiva, no es tracta de triar entre “innovació” i “tradició”, sinó de reconèixer que la bona docència no és un dogma, sinó una pràctica reflexiva i situada; requereix reflexió constant, ajustament, humilitat professional i la capacitat de distingir entre allò que funciona per a l’adult i allò que realment ajuda l’adolescent a aprendre. El respecte professional implica entendre que no tots els camins són iguals, però molts poden portar-nos lluny si es recorren amb criteri, coherència i exigència. Sense tot això, correm el risc de confondre conveniència amb pedagogia.

Incís:
Tota aquesta discussió entre quina metodologia i didàctica cal fer servir amaga el veritable problema: "com està muntat el sistema educatiu!". És un tema molt més llarg, però cal deixar clar que aquesta pica baralla que tenim surt més econòmic (en el present) que no pas plantejar-se modificar tot el sistema (horaris, agrupaments, ràtios, edificis, matèries, concrecions...).

Altres escrits relacionats:
Etiquetes de comentaris: