"Tot son mates"?

Hi ha textos que expliquen més del que sembla. I després hi ha aquest poema:

Un alumne que passa de comptar núvols a resoldre equacions. De jugar amb el món a intentar entendre’l. Sense artificis. Sense teoria. Amb una intuïció que molts adults ja han perdut.

I no, aquest poema no parla d’un professor concret. Parla de tots.

Parla de la tasca (sovint invisible) del docent de matemàtiques. D’aquest equilibri constant entre un currículum extens, exigent i ple de capes (conceptuals, competencials, transversals, socials i emocionals) i la necessitat de fer-lo viu, entenedor i significatiu.

Parla de l’esforç. De la passió. I també de la resistència.

Perquè hi ha alumnes així. Pocs. Atípics. Però hi són. I quan apareixen, són com les Llàgrimes de Sant Llorenç: breus, inesperats, però capaços d’il·luminar tota una nit.

Són els que et recorden per què hi ets.

Però també són els que deixen en evidència una realitat incòmoda: massa sovint, la motivació del docent depèn només del docent.

De la seva vocació. De la seva energia. De la seva capacitat de sostenir, fins i tot en moments personals complicats, una actitud que mantingui viu l’interès. De fingir, si cal, una alegria que aquell moment no té. De trobar sentit en un context social que, encara avui, arrossega una relació distant (quan no hostil) amb les matemàtiques.

I aquí hi ha la clau de volta: l’educació no se sosté només en continguts. Se sosté, sobretot, en emocions.

La pregunta és inevitable: cuidem prou els docents perquè això sigui sostenible? I de retruc, cuidem la canalla que brilla?

Tenen els docents, realment, el suport necessari per impulsar projectes d’alfabetització matemàtica i estadística amb ambició? Poden gestionar l’aula amb les condicions que exigeix un aprenentatge profund? Se’ls acompanya o se’ls deixa sols?

Perquè si tot depèn de quatre docents que ho fan per convicció moral, el sistema no és robust. És fràgil.

I, en canvi, quan funciona, passen coses com aquest poema. Un alumne que entén (potser sense saber-ho) que “tot són mates”. Que la vida suma, resta, divideix i multiplica. Que pensar també és sentir.

I això, més que un resultat, és una oportunitat. Una oportunitat que no podem deixar només en mans de la bona voluntat.

Us deixo novament el poema, però amb aquesta imatge del Petit Príncep (). Per comprendre el món adult pensem sempre amb aquell nen que tenim dins:

TOT SÓN MATES

Quan era petit i el meu món començava,

amb el biberó mesurava cada gota que tastava.

Mirava els núvols i mil formes trobava,

i sense saber-ho, jo ja calculava.

Els passos pel carrer també comptava,

i les fulles que el vent s’emportava.

El temps se sumava i el món em fascinava,

tot el que veia al voltant m’agradava.

Ara ja he crescut i les mates em fan suar,

problemes i equacions que em costen interpretar.

Però el professor les explica amb gran passió,

i això m’atrau i em crida l’atenció.

Encara no sé que és treballar,

ni com els dies poden cansar.

Sé que tindré moltes xifres per calcular

i deures i factures per pagar.

La vida és com una funció,

puja i baixa amb emoció,

i cada etapa es una equació

que resoldré amb calma i raó.

Sumo somnis que vull atrapar,

resto drames sense parar,

divideixo moments per reflexionar

i multiplico intents per millorar.

Mentre el temps passa, aprenc a calcular,

cada pas, cada joc, tot intento organitzar.

Tot són mates, ens guien sempre sense parar,

i la vida amb números marca el ritme al caminar.