Sísif: no consolidar camí recorregut
Segons el mite de Sísif —tal com el descriu Camus— hi ha una condemna eterna: empènyer una pedra fins al cim d’una muntanya per veure-la rodolar, inevitablement, una altra vegada avall. I repetir. I repetir. I repetir.
Doncs bé: a l’educació, alguns dies sembla que compartim destí amb el pobre Sísif.
L’alumnat empeny, dia rere dia, una pedra que no és de granit, sinó de dificultats, dubtes, inseguretats i sabers que costen d’arrelar. Els docents els acompanyem costa amunt, pas a pas —amb paciència i algun cafè de més—, intentant que cada passa els faci una mica més autònoms i més segurs del que poden aconseguir. I quan som a prop del cim, allà on hi ha la meta cognitiva i, a diferència de Sísif, un futur ple d’oportunitats… pum: arriba el cap de setmana, o les vacances, o el final de curs.
I la pedra? Rodola avall amb una alegria que ja ens coneixem. I el que havíem construït? Es desfà com un castell de sorra davant d’una onada. Aquells sabers o competències no estaven prou consolidats? El dilluns —o la tornada de Nadal, o l’inici de curs— tornem a mirar la muntanya i pensem: “juraria que això ja ho havíem fet”. Però ara toca pujar una muntanya una mica més alta, una mica més dreta, i la pedra s’ha fet una mica més feixuga.
L’alumnat ha de reconstruir sabers, despertar competències mig adormides i assolir-ne de noves. Recorre el camí anterior més el nou tram que s’obre davant seu. I cada retorn al punt de sortida allarga el trajecte i engrandeix la pedra d’inseguretats, dubtes, indecisions i dificultats.
Així i tot, tornem a començar. La tornem a pujar. Perquè, al contrari de Sísif, el nostre alumnat no està condemnat: ens té a nosaltres, i nosaltres hi estem compromesos. Sabem que tot aquest esforç —a vegades invisible, sovint repetitiu— val la pena si ells i elles, un dia, arriben al cim i s’hi poden quedar. I, sobretot, si des d’allà veuen que el futur els és, finalment, a l’abast.
(Imatge feta amb IA amb el text de l'entrada)