Entre elogis falsos i silencis còmplices: així s’erosiona l’educació
Sovint companys de feina, familiars, alumnat o altres càrrecs em feliciten per la feina que faig. I és cert que jo dubto constantment, obertament, perquè tinc la sensació que moltes coses fallen i que gairebé tot es podria fer millor. Però quan arriben els elogis o algú em diu que “la culpa no és meva”, tendeixo a qüestionar-ho i a no donar-ho per bo.
un
Potser perquè he vist massa vegades com aquests mateixos elogis es repeteixen davant de qualsevol docent, mentre que, a porta tancada, apareixen comentaris molt diferents: “aquell professor ho fa fatal”, “no ensenya res”, “treballa poc”, “és un inútil”… I aleshores apareix la pregunta incòmoda: quantes vegades el que ens diuen a la cara és veritat i quantes és només una mentida pietosa? Quantes vegades no se’ns diu la veritat per la por (massa humana) d’afrontar un debat honest amb l’altre, o fins i tot amb un mateix?
La confrontació, el debat, enraonar… no són problemes: són condicions necessàries per millorar, i no només a escala cognitiva, sinó també professional i humà. Sense discrepància no hi ha revisió; sense revisió no hi ha aprenentatge real.
El sistema educatiu s’ha anat complicant i burocratitzant fins a extrems absurds. Allò que havia de ser estar amb i per l’alumnat s’ha convertit a registrar tot allò que voldríem fer i fingir que tot funciona perfectament. Davant el mínim risc d’incomodar algú, d’obrir un conflicte o de generar malestar, optem sovint per no moure’ns, per no fer res. I això té un cost enorme.
Paradoxalment, a molts docents ens aniria molt bé que ens incomodessin, que ens qüestionessin amb criteri i respecte, perquè només així podem reflexionar i millorar de manera significativa la nostra pràctica. La comoditat institucional no educa; la reflexió sí.
Part de la hipocresia ve, massa sovint, de càrrecs que haurien de ser referents i que han esdevingut únicament experts en burocràcia. Persones amb poc vincle emocional amb l’alumnat i docents, amb una mirada deshumanitzada cap a la docència, però que ocupen llocs de poder des d’on es prenen decisions clau. Decisions que acaben generant exactament el que després es critica: poca reflexió, poca voluntat de millora, poca destresa pedagògica… i un sistema que navega sense rumb clar.
Ho he escrit moltes vegades: la hipocresia i la falsedat són alguns dels grans mals de la humanitat. I en educació, la desvinculació emocional del docent envers l’alumnat (tot i que ens omplim la boca dient que la treballem) és avui més present que mai. No avançar per por de caure és inadmissible. Com deia Descartes: "...vaig prendre la resolució d'avançar tan lentament i d'usar aquesta circumspecció en totes les coses que encara que avancés molt poc, almenys em cuidaria al màxim de caure...". Però cal avançar.
Perquè l’educació, si ha de tenir sentit, només es pot construir des del moviment, la reflexió i l’honestedat.