Quan amb un docent suspenen i amb un altre aproven
El debat sobre per què amb un docent suspèn una gran part de l’alumnat i amb un altre la majoria aprova és molt més complex del que sovint es planteja. I precisament aquí rau un dels grans errors del sistema educatiu actual: buscar respostes simples a problemes profundament complexos.
Quan un grup acumula molts suspensos, la primera reacció acostuma a ser assenyalar el professorat. “No sap ensenyar”, “explica malament” o “és massa exigent”. Però aquesta lectura és simplista i, sovint, injusta. Ara bé, tampoc podem caure en l’extrem contrari: pensar que qualsevol alt percentatge de suspesos és automàticament sinònim d’exigència i qualitat. La reflexió pedagògica real exigeix fugir dels dos discursos fàcils.
Cal analitzar què està passant realment dins l’aula. L’alumnat comprèn què se li demana? Les activitats connecten amb els objectius d’aprenentatge? Els criteris d’avaluació són clars? Existeix un biaix entre allò que el docent espera i allò que l’alumnat és capaç d’interpretar? Hi ha hagut espais suficients de pràctica, consolidació i retorn? Què passa amb el vincle emocional entre el docent, la matèria i l'alumnat?
Aquest exercici d’autoreflexió és imprescindible. Un docent ha de revisar constantment la seva pràctica: diversificar instruments d’avaluació, adaptar metodologies, donar suport individualitzat, detectar dificultats de base, treballar estratègies d’estudi, oferir temps real de comprensió i no només de transmissió. Especialment en matemàtiques, on els aprenentatges són acumulatius i el llenguatge emprat no és (en certa mesura) l'ordinari, ignorar les mancances prèvies condemna molts alumnes a quedar exclosos del procés.
Però també és un error molt greu assumir que qui té més aprovats està necessàriament ensenyant millor. De vegades, darrere de resultats aparentment excel·lents hi ha una progressiva trivialització dels aprenentatges. Treballs cooperatius on només treballen dos alumnes, dossiers resolts amb intel·ligència artificial o amb ajuda externa, activitats excessivament guiades, exercicis repetitius que entrenen mecanismes però no comprensió, avaluacions tan flexibles que acaben mesurant més la capacitat d'entregar tasques que no pas l’adquisició real de competències. O fins hi tot, si hi ha una totalitat d'aprovats poden ser docents que saben que així evitaran la crítica i les tasques futures.
Aquí apareix un problema especialment delicat: confondre producció amb aprenentatge. Que un alumne entregui activitats no implica necessàriament que hagi construït coneixement. En matemàtiques això és especialment visible: copiar una resolució no equival a entendre-la; seguir un model no implica saber transferir-lo a una situació nova.
També cal abandonar una altra frase massa habitual: “és que no estudien”. Quan una part important de l’alumnat no arriba als objectius, limitar-nos a responsabilitzar exclusivament els estudiants és pedagògicament estèril. La desmotivació, la decidia, l’absentisme o la desconnexió no apareixen del no-res. Sovint són conseqüència d’un sistema que acumula mancances, diferències socials, problemes emocionals o metodologies poc significatives.
Ara bé, també hem de ser honestos: hi ha situacions on el marge d’actuació docent és limitat. Existeixen casos d’absentisme crònic, desconnexió absoluta o contextos personals molt complexos on, fins i tot aplicant totes les mesures possibles, l’aprenentatge no arriba. També cal enfrontar el problema de la diversitat no assumible. I acceptar això no és rendir-se ni culpabilitzar l’alumnat; és entendre que l’educació no pot sostenir-se únicament sobre les espatlles dels docents.
Per això, el debat no hauria de ser “qui aprova més” o “qui suspèn més”, sinó què està aprenent realment l’alumnat i en quines condicions ho fa. L’objectiu no és fabricar aprovats ni seleccionar suspesos: és garantir aprenentatges reals, profunds i útils. I això exigeix una mirada molt més honesta, crítica i pedagògica del que sovint estem disposats a acceptar.
Quan la frustració de no aprovar l'alumnat afecta l'estat del docent i aquest no rep suport de la direcció, no serà que estem en un sistema que sovint prefereix estadístiques còmodes i no pas ajudar a l'alumnat?