Quan el transport públic et roba la vida
Hi ha un cansament que no es veu, però que pesa cada dia. És el cansament de qui depèn del transport públic per viure: per anar a treballar, per arribar a temps, per sostenir una vida que ja està prou ajustada. El que estem patint amb Rodalies no és una molèstia puntual ni un problema tècnic: és una manca de respecte acumulada durant dècades. No em consola que el bitllet sigui gratuït. Jo, com tants altres, no vaig triar el tren per caprici, sinó per confiança. Confiança en unes infraestructures que l’Estat deia garantir, confiança en uns governs que havien de vetllar perquè funcionessin. Hem planificat la nostra vida —feina, horaris, cures, conciliació— assumint que aquest sistema era sòlid. I no ho era. Estava deixat, descuidat, abandonat. Ara no només parlem de retards, anul·lacions o trens aturats cada dia. Parlem d’oportunitats laborals perdudes, de persones que arriben tard sistemàticament i viuen amb la por de perdre la feina. Parlem d’hores robades a la vida: hores ...
