Quan el tren ja arriba...
🚆💨 Finalment arriba el tren. Tard, com sempre. Hi puges amb aquell esforç d’última hora, gairebé corrent, gairebé resignat. I un cop dins descobreixes la segona part del trajecte: cares cansades, mirades buides, cossos que ja no protesten perquè no tenen energia ni per queixar-se. 😶🌫️🧍♂️ Són treballadors, estudiants, gent que viu al dia. La classe humil que depèn sí o sí del transport públic (prou fan per pagar-se’l). L’espera estèril els ha robat l’última espurna del matí o del vespre. El silenci és espès. No és calma: és esgotament compartit. ⏳💭 Les ànimes avancen per inèrcia. No queda força per pensar, ni per indignar-se. Sí, les hores de feina pesen. Però la frustració d’un sistema que falla cada dia acaba d’ensorrar-los. No és només cansament: és desmoralització. 💸🛤️ Han perdut temps de vida. Vida. Pel simple fet de no poder permetre’s un cotxe, o el privilegi de viure a prop de la feina o dels estudis. Sempre acaben pagant els mateixos. Cada retard és un petit descompte...
