"Tot son mates"?
Hi ha textos que expliquen més del que sembla. I després hi ha aquest poema: Un alumne que passa de comptar núvols a resoldre equacions. De jugar amb el món a intentar entendre’l. Sense artificis. Sense teoria. Amb una intuïció que molts adults ja han perdut. I no, aquest poema no parla d’un professor concret. Parla de tots. Parla de la tasca (sovint invisible) del docent de matemàtiques. D’aquest equilibri constant entre un currículum extens, exigent i ple de capes (conceptuals, competencials, transversals, socials i emocionals) i la necessitat de fer-lo viu, entenedor i significatiu. Parla de l’esforç. De la passió. I també de la resistència. Perquè hi ha alumnes així. Pocs. Atípics. Però hi són. I quan apareixen, són com les Llàgrimes de Sant Llorenç: breus, inesperats, però capaços d’il·luminar tota una nit. Són els que et recorden per què hi ets. Però també són els que deixen en evidència una realitat incòmoda: massa sovint, la motivació del docent depèn només del doc...
