Entre elogis falsos i silencis còmplices: així s’erosiona l’educació
Sovint companys de feina, familiars, alumnat o altres càrrecs em feliciten per la feina que faig. I és cert que jo dubto constantment, obertament, perquè tinc la sensació que moltes coses fallen i que gairebé tot es podria fer millor. Però quan arriben els elogis o algú em diu que “la culpa no és meva”, tendeixo a qüestionar-ho i a no donar-ho per bo. Potser perquè he vist massa vegades com aquests mateixos elogis es repeteixen davant de qualsevol docent, mentre que, a porta tancada, apareixen comentaris molt diferents: “aquell professor ho fa fatal”, “no ensenya res”, “treballa poc”, “és un inútil”… I aleshores apareix la pregunta incòmoda: quantes vegades el que ens diuen a la cara és veritat i quantes és només una mentida pietosa? Quantes vegades no se’ns diu la veritat per la por (massa humana) d’afrontar un debat honest amb l’altre, o fins i tot amb un mateix? La confrontació, el debat, enraonar… no són problemes: són condicions necessàries per millorar, i no només a escala cognit...
