Món laboral: un futur inquietant
Fa unes setmanes, una bona amiga que residia des de fa anys a la Xina ens va anunciar pel grup de WhatsApp el seu retorn. Tot seguit, ens demanava consell per trobar feina. De cop, el xat es va transformar en una pluja infinita d'enllaços, plataformes, contactes i fórmules màgiques sobre com moure's en el mercat actual.
La conversa va durar hores. I reconec que, cada vegada que veia una nova notificació a la pantalla, el meu nivell de pànic augmentava.
Per què? Perquè fa temps que sabem que trobar feina és difícil, però en aquell precís moment vaig redescobrir una realitat encara més angoixant: avui dia, fins i tot si tens la sort i la capacitat d'escollir, prendre una decisió laboral s'ha convertit en un camp de mines.
Parem-nos a pensar fredament. Si mirem les macroxifres oficials d'abans de la crisis, l'atur havia disminuït respecte a la dècada anterior i semblava que hi havia més dinamisme. Però, a quin preu? On queden els salaris dignes? Què passa amb els milers d'hores extres no pagades ni comptabilitzades que regala la classe treballadora? On s'amaga la conciliació real entre la vida social, familiar i laboral?
Sembla que hem comprat la idea que tenir un lloc de treball, independentment de les condicions, ja és un èxit.
Poc després d'aquella conversa, decidit a ajudar la meva amiga, vaig contactar amb un sindicat majoritari en el qual tenia (o tenia) plena confiança. Els demanava obrir un debat, moure fils per a una reforma de les lleis laborals que protegís de veritat els drets de la gent que es queda desemparada. Després que em passessin d'un departament a un altre com si fos una patata calenta, vaig aconseguir parlar una bona estona amb un dels seus sindicalistes.
Puc sintetitzar tota la trucada amb una frase seva que em va quedar gravada a foc: "Dona gràcies de tenir feina!".
Una frase així, dita per algú que se suposa que ha de defensar el treballador, fa feredat. És el tipus de discurs que esperaries d'un empresari egoista, arrogant i despòtic, no de la trinxera sindical.
I és exactament aquí on ens trobem. El treball ha deixat de ser un dret per convertir-se en una obligació extrema per a la pura supervivència (que no viure). Hem tornat enrere. Només una petita elit té el privilegi d'accedir a feines que realment permeten créixer, gaudir i desenvolupar-se plenament com a persones.
Després de parlar amb moltíssima gent i de posar sobre la taula els meus 15 anys d'experiència laboral, la conclusió és clara: el mercat laboral s'ha convertit en una versió real d'Els jocs de la fam. Ens hi fan participar llançats a l'arena sense alternativa, i sembla que la consigna per sobreviure sigui aixafar o "matar" la resta de jugadors. Amb una diferència sagnant: alguns entren a la partida amb suports externs i patrocinadors que els faciliten el camí, mentre que els altres només reben entrebancs des del primer minut.
Aquest és el llegat que volem lliurar als nostres joves? És desitjable passar-se mitja vida atrapats en aquest engranatge destructiu? A qui beneficia realment aquesta precarietat cronificada?
La societat ha redefinit l'èxit modern amb un mantra esgotador i nociu: "Viu per i per al món laboral. Deixa-t'hi la pell, deixa-t'hi la salut. Estudia sense parar, sigues infatigable".
I, per si no n'hi hagués prou amb la pressió professional, suma-li el peatge de tenir un físic perfecte, una vida social envejable i publicable a les xarxes socials, una família modèlica i una casa de revista. Ens exigeixen ser superherois en un món dissenyat per cremar-nos.
Si hagués de resumir la recepta que ens venen per prosperar (tot i que jo mateix reconec haver estat massa ingenu per jugar a aquest joc de trepes), el procés actual és el següent:
La roda de la titulitis perpètua: Treu-te tants títols universitaris com puguis (graus, màsters, doctorats) en un bucle que no s'acaba mai. Curiosament, la paradoxa és que la Formació Professional (FP), que històricament s'havia menyspreat sota el mite que "no servia per cobrar bé", s'ha demostrat segons les dades de la Cambra de Comerç i de l'Idescat com una de les vies amb més inserció laboral directa i amb salaris industrials i tècnics molt més competitius que moltes carreres saturades.
Tot i així, la pressió per pagar certificats ens persegueix tota la vida.
El mercat de certificats: Encara que no tinguis un do natiu per a les llengües, has d'aconseguir títols oficials a qualsevol preu (sovint, pagant taxes abusives només pel paper).
L'ambició nòmada: Comença des de baix en un lloc humil, però no t'hi acomodis. Gairebé abans de firmar el contracte, has d'estar fent entrevistes d'amagat per saltar a una altra empresa. Si et quedes quiet esperant que et valorin, el sistema et penalitza econòmicament.
El sacrifici personal: Oblida't del temps de qualitat amb la teva família o del teu oci. Si vols aspirar a l'elit laboral, la teva prioritat absoluta ha de ser acumular competències i canviar constantment de tauler de joc.
Estudiar i treballar s'ha convertit, per a molts, en sinònim de resistir en lloc de viure.
Val la pena continuar alimentant aquesta maquinària?
La vida actual
Societat de l'ejaculador precoç
Estudiar i treballar = Sobreviure i no viure
Canvi laboral: 6h/dia
Vaig creure que amb la meva feina podia canviar alguna cosa... Em vaig equivocar...
T'acomiado per ètica
Les primeres feines
Impunitat en les empreses