Etiquetes

Estudiar i treballar: Sobreviure i no viure

Ho he dit en moltes ocasions: vivim en una societat on sembla que "viure ens mata" i que estem obligats a "morir per treballar". M'explicaré.

Cada cop és més habitual trobar una demanda absolutament desproporcionada de qualificacions acadèmiques als currículums. I el parany no s'acaba aquí; a aquestes titulacions eternes s'hi afegeix l'exigència d'anys d'experiència prèvia per a llocs de treball inicials. No cal ser una eminència per adonar-se que demanar un perfil jove, amb tres màsters i cinc anys de bagatge professional és una equació completament incompatible.

Si ens hi fixem, el nombre de persones amb graus, postgraus i doctorats ha augmentat de forma espectacular en les últimes dècades. El teixit d'acadèmies d'idiomes comença a ser tan dens com el de bars (i ho dic amb ironia, recordant la famosa sentència que tenim la cultura del bar). Tot i aquesta hiperpreparació de la ciutadania, la taxa d'atur a l'Estat espanyol continua ancorada com una de les més altes de tota la Unió Europea. Això ens demostra que la sobreexplotació acadèmica i laboral no és la fórmula màgica per fer créixer un país; al contrari, aquesta pressió desmesurada produeix un autèntic esgotament intel·lectual, anímic i productiu de la societat.

He compartit aquesta anàlisi mil i una vegades de forma més ordenada i argumentada. Però el motiu de tornar-hi a insistir és una vivència de fa pocs dies: en un congrés que reunia adolescents brillants, la immensa majoria dels joves van treure a debat el cansament crònic d'una generació que no veu el final d'aquest esforç. Ens parlaven de l'esgotament de viure atrapats en una roda de hàmster: estudiar el Batxillerat o la carrera al matí, tancar-se en una acadèmia d'idiomes a la tarda, anar corrents al gimnàs per conservar la condició física impecable que també et demana el mercat, mantenir un perfil actiu i impecable a les xarxes socials per "crear marca personal" i poder optar a una feina, i un llarg i angoixant etcètera.

I aquí és on cal posar l'alerta: Que una persona adulta digui que anem per mal camí amb la sobreexplotació de l'estudiant i del treballador pot sonar previsible; al cap i a la fi, molts portem treballant des de ben joves. Però que aquest diagnòstic el facin nois i noies de poc més de 17 anys, que precisament són els representants dels alumnes més brillants i motivats del sistema... això és el que ens hauria de preocupar de veritat.

Hem d'analitzar amb molta cautela com estem fent les coses. Si no girem el rumb, el futur dels nostres fills no serà viure la vida, sinó sobreviure-hi, explotats en feines que no els omplen, sense temps per a l'oci, la cultura, la desconnexió i la simple humanitat. I el problema és que aquesta pressió no es limita als estudis o al despatx; s'ha estès com una taca d'oli a l'esfera privada, on també se'ns imposa de manera indirecta l'obligació de tenir una relació de parella idíl·lica, un cos perfecte i una felicitat de postal apta per a l'aparador digital. Hem de triar si volem continuar sent una societat de coreografies perfectes o si volem començar a recuperar el dret a viure en pau.  

Enllaços relacionats per reflexionar:

Enviar missatge per correu electrònic
Labels: