Canvi laboral (6h/d)
Fa pocs dies es va publicar un article amb el títol “Cada cop guanyem menys i la culpa és de la tecnologia” (us el deixo a sota de tot).
Estic bastant en desacord amb el plantejament general d’aquell article. És cert que cada cop costa més arribar a final de mes i que la diferència entre classes socials està augmentant de forma preocupant. Però no podem carregar tota la culpa sobre la tecnologia, perquè els diners no són cap element natural ni immutable; són una eina creada per nosaltres i, per tant, haurien d’evolucionar segons la realitat econòmica i social del moment.
El que està passant ara recorda força el que va succeir durant la revolució industrial. Evidentment, la tecnologia està generant una eficiència tan gran que cada vegada es necessita menys gent per fer una mateixa feina. Això és innegable. Però també hauríem de preguntar-nos què va comportar aquella revolució industrial.
Abans d’aquella època, moltes persones treballaven 12, 14 o fins i tot 15 hores diàries. Amb els anys, els avenços tecnològics i els canvis socials van permetre reduir aquestes jornades fins a les 8 hores. Per tant, si avui ens trobem davant d’una nova revolució tecnològica, potser el debat no hauria de ser si la tecnologia és dolenta, sinó com aprofitem aquesta productivitat per millorar la qualitat de vida de les persones.
I aquí és on jo crec que s’hauria de començar a parlar seriosament de reduir la jornada laboral a 6 hores diàries. Molts em titllaran d’extremista o de boig, però sincerament crec que els números i la mateixa evolució del treball apunten cap aquí.
Actualment, gran part de les feines tendeixen a ser intel·lectuals. Això significa que, quan sortim de la feina, sovint continuem pensant en problemes, tasques o solucions relacionades amb ella. El cervell segueix treballant encara que ja no siguem físicament a l’empresa. Si això és així, quin sentit té mantenir jornades tan llargues dins del lloc de treball?
A més, reduir la jornada no només serviria perquè tinguéssim més temps personal. També faria que arribéssim més descansats i revitalitzats a la feina del dia següent. Quan una persona passa massa hores seguides centrada en una mateixa tasca intel·lectual, acaba perdent capacitat de concentració i eficiència. De fet, moltes vegades els problemes es resolen precisament quan deixem de pensar-hi obsessivament i permetem que el subconscient continuï treballant.
També hauríem de preguntar-nos una altra cosa: quants de nosaltres podem aguantar 8 hores seguides de feina realment productiva? Pràcticament ningú. I aquest és, en part, el motiu pel qual existeixen les pauses constants, les jornades partides o la necessitat d’aixecar-se cada certa estona. Moltes vegades acabem allargant artificialment la jornada laboral sense que això impliqui treballar millor.
És absurd malbaratar tantes hores del dia només per complir un horari. Amb jornades de 6 hores, molta més gent podria fer jornada continuada (potser amb petites pauses puntuals) i disposar de més temps real per viure.
La jornada partida, per exemple, sovint genera més estrès del que sembla. Haver d’aturar completament el ritme del dia per anar a dinar i tornar després a la feina acostuma a reduir molt la productivitat de la tarda. A més, et condiciona pràcticament tota la jornada i fa que la sensació sigui la de “viure per treballar”.
Aquesta reducció horària també podria beneficiar les feines físiques. Treballar menys hores permetria mantenir un ritme més alt d’energia i, probablement, reduiria molts problemes físics derivats del desgast continuat: artrosi, lesions musculars, hèrnies o problemes ossis que apareixen després de dècades de sobreesforç.
Fins i tot es podria aprofitar aquest nou model laboral per fomentar hàbits saludables. Per exemple, recomanar exercicis físics i cardiovasculars a persones amb feines sedentàries o exercicis d’estirament i respiració a persones amb feines més físiques (i tot això ser reconegut com a tasca laboral per desgravar). Amb més temps lliure, la gent probablement faria més activitats personals, més esport i tindria una vida social més activa.
I això no és una qüestió menor. Quan una societat viu constantment amb presses, menjant ràpid, dormint poc i sense temps per relacionar-se, el benestar general acaba deteriorant-se. Evidentment això no desapareixeria del tot, però sí que podria reduir-se notablement. I, a llarg termini, també podria comportar menys despesa sanitària relacionada amb l’estrès, el sedentarisme o determinats problemes de salut mental.
Econòmicament, molta gent dirà que això és inviable. Però si aquesta transformació fos global (i probablement hauria de ser-ho) no seria tan impossible com sembla. Els diners existeixen per facilitar l’intercanvi de béns i serveis; no són una llei física immutable. Evidentment, adaptar el sistema tindria conseqüències i obligaria a reajustar salaris, preus i mercats, però també és cert que reduccions laborals anteriors semblaven impossibles abans d’aplicar-se.
Quan es va passar de jornades de 15 hores a jornades de 8, segurament també hi havia qui afirmava que l’economia col·lapsaria. I no va passar.
Ara bé, aquesta revolució hauria de ser global. No pot passar com amb altres drets laborals, que només s’apliquen en alguns països mentre en altres es continua explotant persones amb jornades inhumanes. Encara avui existeixen llocs on es treballen 12 o 15 hores diàries en condicions molt dures.
Per això crec que organismes internacionals com Organització de les Nacions Unides haurien de tenir molta més capacitat per pressionar aquells estats o empreses que no compleixen uns mínims laborals dignes. Però aquí ja entraríem en un debat molt més ampli: per què no es fa? A qui beneficia mantenir aquestes condicions?
En resum, no crec que la tecnologia sigui la responsable dels problemes laborals actuals. Al contrari: la tecnologia ens facilita la vida i ens permet produir més amb menys esforç. El problema apareix quan els beneficis d’aquesta productivitat es concentren només en una part petita de la societat i no es transformen en millores reals per al treballador comú.
Aquí és on fallen tant els grans poders econòmics com molts estats: no en la tecnologia, sinó en la manera de repartir-ne els beneficis.
Cada vez ganamos menos dinero, y la tecnología tiene la culpa
Si analizamos la historia de los salarios de los trabajadores en Estados Unidos descubriremos, a simple golpe de ojo, que 1973 fue el año que dicho salario alcanzó su máximo nivel, y que a partir de entonces no ha dejado de descender. Casi la mitad de los trabajadores de ese año ganaba lo que hoy equivaldría a 767 dólares a la semana. Actualmente, ese mismo trabajador recibe 664 dólares semanales.
¿A qué se debe este descenso sostenido que ya ha alcanzado el 13%? Básicamente, a la tecnología.
Si bien es cierto que los ingresos medios de las familias no ha descendido de este modo, sino que incluso se ha incrementado, ese aumento se debe a la incorporación de la mujer al mercado laboral. Tal y como explica Martin Ford en El auge de los robots: “Si los salarios hubieran crecido al mismo ritmo que antes, una familia típica estaría percibiendo cerca de 90.000 dólares anuales, un 50% más de los 61.000 dólares que gana hoy.”
Tecnología pero también mala política
El verdadero problema estriba en el hecho de que la productividad aumenta, pero que los beneficios que supone la innovación de hoy en día benefician más a los empresarios y a los inversores que a los trabajadores.
Añade Ford: “La diferencia más significativa se observa entre los años 2000 y 2009: aunque en este periodo el crecimiento de la productividad fue casi el mismo que durante el periodo 1947-1973 (la edad de oro de los años de posguerra), la compensación se queda muy atrás. Es difícil ver esta gráfica y no tener la impresión de que el crecimiento productivo supera claramente los aumentos salariales de los trabajadores.”
Es decir, a la tecnología hay que sumar otro factor al hecho de que cada vez se nos remunere peor: una política que ha hecho dejación de su compromiso de repartir mejor las rentas entre los ciudadanos, lo que finalmente desemboca en mayores desigualdades y menor prosperidad general (incluidos los más ricos).
En 2011, las grandes empresas generaron un promedio de 420.000 dólares de ingresos por empleado, un aumento de más del 11% desde 2007, cuando el promedio había sido de 378.000 dólares. El gasto en nuevas instalaciones y nuevos equipos, incluyendo la tecnología de la información, de las empresas del índice S&P 500, se ha doblado en tan solo un año, haciendo que la inversión de capital como porcentaje de los ingresos haya vuelto a niveles anteriores a la crisis.
Un problema que obviamente no se limita a Estados Unidos: los economistas Loukas Karabarbounis y Brent Neiman, de la Escuela de Negocios de la Universidad de Chicago, han analizado datos de 56 países diferentes, descubriendo que en 38 de ellos se había dado también una caída significativa de la participación de los trabajadores en la renta nacional, y que este desplome se debe a una "mayor eficiencia de los sectores que producen capital que cabe atraibuir a los avances en la informática y en la tecnología de la información".