La vida actual
En una generació la vida ha canviat estrepitosament. Hem allargat la vida d'una forma impensable, els fills fan de pares als seus pares amb alzheimer, els joves han de marxar a viure lluny de casa i lluny de la seva vida en general per poder trobar feina, la depressió s'ha convertit en la primera causa de mortalitat del món, a les feines cada cop t'exigeixen més pel mateix, la gent a punt de finalitzar la seva vida laboral és marginada com a vells que ja no tenen forces per actuar...
No estic dient que anem a la deriva, no estic insinuant que vivim en un present inaguantable... el que vull és fer reflexionar a les persones que llegiu aquest text...
Fixem-nos que als nostres fills no els deixem treva, després de l'escola han de fer anglès, esport, música... perquè clar, si no ho fan, no trobaran feina en el futur. Els convertim en competitius i els obliguem a no tenir moment d'avorrir-se o de jugar, tot ha de ser educatiu i útil pel futur...
Tots hem de tenir estudis post-obligatoris, o això és el que ens fan creure a tots. Però un cop arribes a aquests estudis t’adones que només son viables pels que s’han pogut pagar les extraescolars necessàries. Per exemple, per tenir una carrera és obligatori tenir el "first", però l’escola pública pot assegurar obtenir aquest grau d’anglès? Per poder entrar a un conservatori has de saber solfeig o tenir una gran habilitat innata amb algun instrument, però qui pot haver aconseguit aquestes habilitats sense diners? ... L’educació s’està tornant cada cop més elitista, allunyant-se de l'inici de l’educació publica i igualitària.
Però això va més enllà dels nostres fills, ja que quan aquests ja han de buscar feina s’adonen que si no tenen un gran currículum no la trobaran, i un cop trobada no només han d’invertir el 100% del temps laboral a la feina, sinó que s’han de seguir formant i treballant per millorar i aportar més a l’empresa... Obligant les persones a posar en segon lloc la vida familiar, social i fins i tot la seva pròpia salut.
El sector privat i “l’elit” d’aquest món no veu que està creant un pitjor planeta pels seus fills. No pensen amb els seus treballadors o estudiants com persones amb sentiments i necessitats socials i vitals, les veuen com súbdits que han de complir les seves demandes.
I això segueix, perquè com deia, quan arribes als cinquanta no millora el tema, doncs no tens un camí fàcil per acabar el teu camí laboral. Et veuen com un dinosaure de la feina, una persona que poc pot aprendre i poc pot aportar. Així que tens dues opcions, veure’t degradat a viure a costa dels teus fills i ajudes, o bé a aïllar-te més de la teva vida no laboral i donar tot el teu temps a l’empresa pels pocs anys de feina que et queden.
A més a més, hem d'estar connectats i pendents de les demandes laborals o estudiantils tot el temps. Les noves tecnologies les han pervertit, les han convertit en una arma de doble fil; una eina que, si no la tens, estàs quedant-te endarrerit i per tant ningú apostarà per tu; i si les tens has d'utilitzar-les 24h al dia per saber si tens algun correu per contestar, si pots buscar informació sobre algun problema que ha sorgit quan estaves treballant... Però podríem pensar que tot això millora quan arriba la jubilació, i podríem tenir la temptació que tot això és suportable perquè arribarà el moment de gaudir fins al final dels teus dies (però no és suportable).
Doncs bé, quan ja no tens les obligacions laborals i estudiantils veus que has de mantenir la teva família amb un miserable sou, ja que els teus fills o no tenen feina o bé han de pagar formació i han d'estar més per la feina que no pas per les tasques de casa o familiars. I a poc a poc et vas fent gran, i per molt que ha avançat la medicina no ho ha fet amb la qualitat de vida, doncs cada cop et tornes més dependent dels altres... Fins al moment que ets dependent dels teus fills, i els teus fills segueixen sent dependents de tu... una contradicció.
Cada cop més creix el percentatge de fills que han de fer de pares als seus pares. Pares que s’han tornat nadons, pares que han deixat la seva salut i qualitat de vida per sobreviure, en pocs casos ho han deixat tot per viure, només ho han fet per assolir uns anys de tranquil·litat que s’han convertit finalment en anys de dependència i responsabilitat pels seus fills. Els fills novament es veuen obligats a deixar-ho tot per cuidar els seus pares.
I tot i això ens sorprèn que cada cop més augmenti els nivells de malalties mentals com la depressió, els trastorns alimentaris o els suïcidis...
És el moment de començar a canviar, a construir el món en el qual volem viure i no en el que ens veiem obligats a sobreviure. Des de les empreses hem de tractar als nostres treballadors com voldríem ser tractats nosaltres i com voldríem que tractessin els nostres fills. Des dels governs, hem de premiar a les empreses que fan aquesta tasca, les empreses que cuiden la salut social i emocional dels seus treballadors. Des de les escoles, hem d'educar als nostres alumnes perquè vulguin crear aquest món, un món amb no tantes obligacions i un món que sigui igualitari per tots. Des de les famílies hem de fer créixer els nostres fills amb l'ideal de poder canviar el món i fer-lo més just, de ser més important ser "bo" que no pas "millor que"...
Entre tots ho podem fer.
