La vida actual
En una sola generació, la vida ha canviat d’una manera estrepitosa. Hem allargat l’esperança de vida fins a límits impensables fa només unes dècades; els fills acaben fent de pares dels seus propis pares malalts d’Alzheimer o altres demències; molts joves han de marxar lluny de casa i de la seva vida per poder trobar feina; la salut mental s’ha convertit en una de les grans preocupacions del nostre temps; a la feina cada cop s’exigeix més pel mateix salari; i les persones que s’acosten al final de la seva vida laboral sovint són tractades com si ja no tinguessin res a aportar.
No dic que visquem en un món insuportable ni que tot sigui negatiu. El que intento és convidar-nos a reflexionar sobre el model de vida que estem construint.
Fixem-nos en els nostres fills. Molts d’ells surten de l’escola i encadenen anglès, esport, música, reforç, activitats… perquè sentim que, si no acumulen habilitats des de petits, no tindran oportunitats en el futur. Els eduquem per competir abans que per viure. Els deixem sense temps per avorrir-se, jugar o simplement descobrir qui són. Tot ha de ser útil, productiu i orientat al futur. Hi ha la cara oposada, alumnat que surt de l'escola sense res més a fer que deixar perdre el temps al carrer o davant una pantalla; que arriben a l'aula sabent que allò que es fa allà no va per ells.
També ens han fet creure que tothom ha de tenir estudis postobligatoris. Però quan arribes a aquests estudis descobreixes que sovint només hi poden accedir amb garanties aquells que han tingut recursos previs. Per exemple, moltes carreres exigeixen certificats d’anglès que l’escola pública no sempre pot garantir. Per entrar en alguns estudis artístics calen anys previs de formació privada. I això fa que, a poc a poc, l’educació s’allunyi del seu ideal original: ser una eina d’igualtat d’oportunitats.
I la pressió no s’acaba quan s’acaben els estudis. Quan els joves entren al món laboral descobreixen que, si no tenen un currículum excel·lent, difícilment trobaran feina. I quan finalment la troben, sovint no n’hi ha prou amb complir l’horari laboral: cal seguir formant-se, estar disponible, reciclar-se constantment i demostrar sempre més rendiment. La vida familiar, social i fins i tot la salut queden en segon terme.
El problema és que moltes empreses i sectors de poder han deixat de veure les persones com a éssers humans amb necessitats emocionals i socials. Massa sovint només es valora la productivitat, la rapidesa i el rendiment.
I això continua quan arribes als cinquanta o seixanta anys. En lloc de valorar l’experiència, sovint se’t considera algú antiquat, lent o difícil d’adaptar. Moltes persones acaben vivint amb la por de perdre la feina i no tornar a trobar-ne cap més. I, per aguantar, sacrifiquen encara més la seva vida personal.
A més, les noves tecnologies han acabat convertint-se en una arma de doble tall. Si no les utilitzes, quedes enrere; però si les utilitzes, sembla que hagis d’estar disponible les vint-i-quatre hores del dia. Correus, missatges, reunions, notificacions… costa molt desconnectar realment de la feina o dels estudis.
I quan finalment arriba la jubilació, tampoc sempre arriba la tranquil·litat. Moltes persones grans han d’ajudar econòmicament els fills o cuidar nets perquè les noves generacions viuen en una situació precària. I, al mateix temps, aquestes persones grans es van fent dependents físicament dels seus propis fills. És una contradicció dolorosa: fills que continuen necessitant els pares mentre els pares també necessiten els fills.
Cada cop hi ha més persones que han d’assumir el paper de cuidadors dels seus pares durant anys. Pares que havien treballat tota una vida esperant una vellesa tranquil·la i que acaben atrapats en la dependència, la malaltia i el sofriment. I fills que es veuen obligats a reorganitzar tota la seva vida per poder cuidar-los.
I després ens sorprèn que augmentin la depressió, els trastorns emocionals, els problemes d’ansietat o els suïcidis.
Potser ha arribat el moment de preguntar-nos quin món volem construir. Un món on només sobrevivim corrent constantment darrere les obligacions, o un món on també hi hagi espai per viure amb dignitat, calma i sentit.
Des de les empreses, hauríem de tractar els treballadors com voldríem que tractessin els nostres fills. Des dels governs, caldria premiar aquelles empreses que protegeixen la salut emocional i social de les persones. Des de l’escola, hem d’educar els alumnes perquè vulguin construir una societat més humana i justa, no només més competitiva. I des de les famílies, hem d’ensenyar que és més important ser bona persona que simplement ser millor que els altres.
Encara hi som a temps. Entre tots podem començar a canviar-ho.