Societat del ejaculador precoç
A començaments del segle XXI, i especialment en aquesta dècada del 2010, la societat viu immersa en una acceleració constant. Les noves tecnologies, internet, els telèfons intel·ligents, les xarxes socials o la globalització econòmica evolucionen a una velocitat que sembla exponencial. Allò que avui és innovador, demà ja sembla antiquat. I el que fa només uns anys semblava ciència-ficció es converteix, gairebé sense temps per assimilar-ho, en realitat quotidiana. O, si més no, aquesta és la sensació que ens transmet el món actual.
Vivim permanentment amb pressa. Sempre corrent, sempre ocupats, sovint sense saber exactament cap a on anem. La productivitat s’ha convertit en una mena de religió moderna. Les empreses exigeixen resultats immediats, terminis impossibles i disponibilitat constant. Cada vegada és més habitual que es demani fer en hores una feina que, humanament, requereix dies. I això té conseqüències inevitables: o sacrifiques vida personal per mantenir la feina, o sacrifiques la feina per intentar mantenir una vida personal digna.
Aquesta velocitat imposada està transformant també la nostra manera de viure. Ens hem acostumat a consumir-ho tot ràpidament: informació, relacions, entreteniment i fins i tot emocions. La societat sembla haver convertit la immediatesa en una necessitat constant. Però viure ràpid no és el mateix que viure bé. Moltes vegades avancem sense ser conscients del temps que deixem enrere, sense aturar-nos a valorar allò que realment dona sentit a la vida.
I el més paradoxal és que fins i tot des d’un punt de vista estrictament empresarial aquest model és contraproduent. Cada vegada hi ha més estudis que indiquen que un treballador motivat, descansat i emocionalment estable rendeix molt més que un treballador esgotat o angoixat. L’estrès permanent redueix la creativitat, augmenta els errors i deteriora les relacions humanes dins dels equips. Tot i això, moltes estructures laborals continuen funcionant sota una lògica gairebé industrial del segle passat: més hores, més pressió i més control.
La contradicció social és evident. Ens preocupa l’atur, però alhora normalitzem jornades laborals eternes i hores extres mal pagades o directament no remunerades. Es parla de repartir millor la feina, però sovint es concentra encara més en menys persones. Volem salaris més alts, però també hem construït una cultura competitiva on delegar responsabilitats i desentendre’s dels problemes comuns sembla gairebé una virtut.
També desitgem tenir una vida social sana, temps per la família, amistats i aficions, però acabem entregant bona part de la nostra existència a una feina que moltes vegades només serveix per mantenir una aparença d’estabilitat social. Treballem més per poder viure millor, però paradoxalment cada cop tenim menys temps per viure.
Tot plegat dibuixa un model profundament incongruent i difícilment sostenible a llarg termini. Potser aquesta crisi econòmica que travessem no només hauria de servir per rescatar bancs o reformar mercats, sinó també per replantejar-nos quin tipus de societat volem construir. Perquè una societat que viu permanentment accelerada, cansada i insatisfeta és com un ejaculador precoç: el progrés no ha tingut sentit i no ha millorar realment el gaudi de la vida.
Escull família, amistat i vivències. Allunyat de les noves tecnologies i modes que només són un soroll estèril de fons.
Los procesos de estrés laboral y desgaste profesional (burnout): diferenciación, actualización y líneas de intervención - Stress and burnout at work: differences, updates and lines of intervention: https://scielo.isciii.es/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S0465-546X2011000500006
El síndrome de Burnout. Evolución conceptual y estado actual de la cuetión - Vivat Academia, núm. 112, septiembre, 2010: https://www.redalyc.org/pdf/5257/525752962004.pdf