"T'acomiado per ètica" - El conte de "matar la vaca"
Recordo que, fa uns anys, un divendres com avui, treballava en una empresa on tenia una certa responsabilitat. Hi havia un treballador, de poc més de trenta anys, profundament descontent. El dia a dia se li feia feixuc, i qualsevol comentari sobre l’organització acabava sempre en crítica i enuig.
En vam parlar amb la direcció: què era el millor per a ell?
La resposta no va ser immediata, però sí clara. Primer, intentar ajudar-lo: veure com podíem fer que se sentís més còmode, més integrat, i com podíem acompanyar-lo perquè trobés un sentit i un creixement (tant professional com personal) dins l’empresa. I, si això no funcionava, ajudar-lo a marxar bé: amb suport, amb bones recomanacions i amb tota la dignitat.
L’endemà d’aquella conversa va passar una cosa que no oblidaré mai. El noi respirava diferent. Era com si, per primera vegada en molt de temps, algú hagués posat paraules de veritat al que li passava. Aquella xerrada no va arreglar la situació de cop... però la va aclarir.
Va fer evident el que tots ja intuïen: que allà dins no hi tenia futur. I, paradoxalment, admetre-ho va ser un gran alleujament per a ell.
Van acordar donar-li un marge de sis mesos per trobar una nova feina, però no els va necessitar. En molt poc temps ja treballava en una altra empresa, més a prop de casa seva, fent unes tasques que connectaven molt més amb les seves habilitats reals.
A vegades, el millor que pot fer una empresa per un treballador és, precisament, deixar-lo marxar. I això no s'ha d'entendre com un fracàs, sinó com un acte de responsabilitat compartida.
Perquè no sempre es tracta d’aguantar per aguantar. A vegades es tracta d’entendre que créixer també significa saber quan cal separar els camins.
És com aquella coneguda història budista de “matar la vaca” [1] : allò que a primera vista sembla una pèrdua irreparable pot ser, en realitat, l’inici de tot.
[1] La paràbola de la vaca:
Fa molts anys, a l’antiga Àsia, un mestre i el seu deixeble viatjaven per l’Índia. En el camí, van arribar a un poble perdut entre les muntanyes. Era un lloc pobre, gairebé desolat. Hi havia una casa al centre i, al voltant, petites barraques mal construïdes on la vida semblava aguantar-se amb prou feines. El deixeble, colpit, va preguntar a un dels habitants:
- Com podeu viure així?
- Tenim una vaca. És l’única font d’aliment i de riquesa que tenim. Tot depèn d’ella.
- Aquesta nit tornaràs al poble. Agafaràs la vaca… i la llançaràs pel penya-segat.
- Però mestre! - va exclamar el jove - És tot el que tenen!
Aquell gest el va perseguir durant anys. Tant, que es va acabar allunyant del seu mestre, incapaç d’entendre ni de perdonar el que havia fet. Temps després, el destí el va portar de nou a aquell mateix poble. Però no el va reconèixer. On abans hi havia misèria, ara hi havia vida: cases sòlides, jardins ben cuidats i gent que caminava amb dignitat. El poble havia crescut i prosperat.
Desconcertat, va preguntar a un dels habitants:
- Què ha passat aquí?
- Ens van matar la vaca. Al principi va ser terrible. Vam pensar que moriríem de gana. Però com que no teníem cap alternativa, ens vam haver d’espavilar. Vam començar a cultivar millor la terra, a pescar, a comerciar… Ens vam ajudar els uns als altres i vam créixer. - L'home va fer una petita pausa - El millor que ens podia passar… era perdre la vaca.