"T'acomiado per ètica"
Recordo que, fa uns anys, un divendres com avui, treballava en una empresa on tenia certa responsabilitat. Hi havia un treballador (poc més de trenta anys) profundament descontent. El dia a dia se li feia feixuc, i qualsevol comentari sobre l’empresa acabava en crítica i enuig.
En vam parlar amb la direcció. Què era el millor per a ell?
La resposta no va ser immediata, però sí clara. Primer, intentar ajudar-lo: veure com podíem fer que se sentís més còmode, més integrat, com podíem acompanyar-lo perquè trobés sentit i creixement (professional i personal) dins l’empresa. I, si això no funcionava, ajudar-lo a marxar bé: amb suport, amb recomanacions, amb dignitat.
L’endemà d’aquella conversa va passar alguna cosa que no oblidaré. El noi respirava diferent. Com si, per primera vegada en molt temps, algú hagués posat paraules al que li passava. Aquella xerrada no va arreglar la situació… però la va aclarir.
Va fer evident el que tots intuïen: que allà no hi tenia futur. I, paradoxalment, això va ser un alleujament.
Van acordar donar-li marge (sis mesos) per trobar una nova feina. No els va necessitar. En poc temps ja treballava en una altra empresa, més a prop de casa, fent tasques que connectaven molt més amb les seves habilitats.
A vegades, el millor que pot fer una empresa per un treballador és deixar-lo marxar. No com un fracàs, sinó com un acte de responsabilitat compartida.
Perquè no sempre es tracta d’aguantar. A vegades es tracta d’entendre que créixer també és saber quan separar camins. Com aquella història budista de “matar la vaca”[1]: allò que sembla una pèrdua pot ser, en realitat, l’inici de tot.
[1]Fa molts anys, a l’antiga Àsia, un mestre i el seu deixeble viatjaven per l’Índia. En el camí, van arribar a un poble perdut entre muntanyes. Era un lloc pobre, gairebé desolat. Una casa al centre i, al voltant, petites barraques mal construïdes on la vida semblava aguantar-se amb prou feines. El deixeble, colpit, va preguntar a un dels habitants:
— Com podeu viure així?
L’home, amb una calma resignada, va assenyalar la casa.
— Tenim una vaca. És l’única font d’aliment i de riquesa. Tot depèn d’ella.
Aquella nit, el deixeble va explicar la situació al seu mestre. El mestre, com sempre, va escoltar en silenci. I quan va parlar, ho va fer amb una fredor que el jove no esperava:
— Aquesta nit tornaràs al poble. Agafaràs la vaca… i la tiraràs pel penya-segat.
— Però mestre! —va exclamar— És tot el que tenen!
El mestre el va mirar. No va afegir res més. I el deixeble, amb el pes de la decisió a l’esquena, va obeir.
Aquell gest el va perseguir durant anys. Tant, que acabaria allunyant-se del seu mestre incapaç d’entendre (ni perdonar) el que havia fet.
Fins que, temps després, el destí el va portar de nou a aquell poble. No el va reconèixer.
On abans hi havia misèria, ara hi havia vida. Cases sòlides, jardins cuidats, gent que caminava amb dignitat. El poble havia crescut, prosperat.
Desconcertat, va preguntar a un dels habitants:
— Què ha passat aquí?
L’home va somriure lleument.
— Ens van matar la vaca.
I va continuar:
— Al principi va ser terrible. Vam pensar que moriríem de gana. Però no teníem alternativa. Ens vam haver d’espavilar. Vam començar a cultivar millor la terra, a pescar, a comerciar… Ens vam ajudar. I vam créixer.
Va fer una pausa.
— El millor que ens podia passar… era perdre la vaca.
A vegades, allò que ens sosté també ens limita. I només quan ho perdem, descobrim de què som capaços.