Vaig creure que amb la meva feina podia canviar alguna cosa... em vaig equivocar...
Avui tenia una altra entrada prevista per al bloc, però l'he canviada de dalt a baix després d'escoltar la portada de les 7 del matí de la Mònica Terribas. Escolteu-lo prèviament a seguir llegint:
He de dir que aquest text és diferent de molts altres: és profundament personal, gairebé un fragment del meu diari que decideixo llançar a la llum pública. Ho faig perquè crec que és un deure ètic que tothom llegeixi i reflexioni sobre la veritat incòmoda que avui ha posat sobre la taula la Mònica.
M'he sentit dolorosament definit per les seves paraules. Fa setmanes que estic capficat, donant voltes a la sensació que he gestionat molt malament la meva pròpia vida i el meu lliurament als altres.
Per posar un exemple molt recent i tangible: un grup d'exalumnes acaba de tancar un cicle educatiu. Quan vaig ser el seu professor, vaig deixar-m'hi literal la pell per poder complir tot el currículum de matemàtiques [1], i també el de física i química. Ho vaig fer invertint incomptables hores personals per oferir-los classes de repàs individuals i de franc.
Vaig crear tallers de ciències extraescolars completament gratuïts que em suposaven més de tres hores de feina setmanals de pura preparació. Intentava individualitzar l'aprenentatge fins on em donaven les forces, entrant a l'aula amb l'únic objectiu de fer amena una assignatura que molts avorreixen de partida.
Hi vaig implicar el meu temps de descans, participant de manera voluntària (i no cobrant substitucions com feien altres) en tots els actes d'esbarjo i sortides on ells anaven. I, sobretot, sempre vaig intentar transmetre'ls una ètica basada en la millora del nostre entorn: la idea ferma, per exemple, de no combregar amb actes elitistes i egocèntrics que malbaraten uns recursos que podrien beneficiar directament persones necessitades.
I de què ha servit tot aquest tsunami d'energia? Per veure com alguns companys que gairebé no han dedicat temps personal rebien un fort aplaudiment d'agraïment i obsequis físics, mentre que jo rebia l'oblit total o parcial de la majoria d'aquells alumnes.
El sistema educatiu sovint funciona com una trituradora vocacional: s'alimenta de l'esforç dels qui ho donen tot i premia la comoditat dels qui només fan el mínim.
No comparteixo aquest exemple com una simple rebequeria personal, sinó perquè és un reflex d'una tendència social alarmant. És exactament el que explicava la Mònica aquest matí. Alguns hem crescut amb la convicció que, a través de la nostra feina, podíem capgirar i millorar el món, però la realitat acaba aixafant-nos i esmicolant-nos, no només econòmicament, sinó també de manera emocional.
Acumulo gairebé deu anys d'experiència professional i, de cara al curs vinent, la sensació és la d'haver de començar de nou des de la casella de sortida, com si en tingués zero. Deu anys dedicant més de 70 hores setmanals de la meva vida a una feina que, en els últims temps, ni tan sols arribava a cobrir una jornada completa als papers. Deu anys de perdre, de mica en mica, la fe en les estructures de l'educació.
Com em deia fa poc un gran amic que compta amb molta experiència a l'esquena: "Sempre he acabat canviant de feina perquè mai, en cap empresa, ningú es va girar per dir-me: 'Queda't, ets important'".
Així m'he sentit en la pràctica totalitat dels llocs on he treballat.
Recordo, fa molts anys, en una empresa on feia jornades de més de dotze hores diàries: quan vaig caure en un pou de foscor profunda a causa de l'esgotament i els vaig demanar un trasllat per salut, em van girar la cara. Em van abandonar a la meva sort, sense dret a subsidi d'atur i carregat d'obligacions familiars.
A molts llocs on he estat m'he topat amb perfils egocèntrics que han dinamitat les meves forces emocionals i laborals; individus que utilitzen tot el seu entorn per prosperar individualment en lloc de remar per millorar el sistema.
És cert que les persones que han gratat una mica més enllà del meu posat i m'han conegut de veritat sempre m'han intentat convèncer que el meu esforç valia la pena, encara que no rebés cap copet a l'espatlla. Però, malauradament, veure que els qui sí que reben els reconeixements són els veritables escurçons de la societat fa que se'm consumeixin les poques forces que em queden.
En fi, tot això ho escric per corroborar el que de bon matí ens ha recordat la Mònica Terribas, i que jo resumeixo d'aquesta manera: en aquest món hi ha moltes coses que no funcionen gens bé, i moltes d'aquestes estructures oprimeixen i vexen els quatre gats que intenten fer la seva feina d'una forma ètica, humana, honesta i pròspera.
[1]Inclòs l'estadística, combinatòria i probabilitat que mai ningú ho fa.
[2]Els hi pots dir classes de repàs gratuïtes.
[3]Classes de 31 i una altra de 34.
[4]No com altres que eren amb substitucions.
[4]No com altres que eren amb substitucions.