La insolidaritat en l’educació moderna

L’educació ha estat, al llarg de la història, un reflex bastant fidel de la societat de cada època. Els valors, els coneixements i fins i tot les prioritats que es transmetien a les aules acostumaven a respondre a les necessitats socials, econòmiques i culturals del moment.

Només cal observar com, a principis del segle XX, les noies rebien una educació orientada a les tasques domèstiques (costura, labors o economia de la llar) mentre que els nois eren encaminats cap a l’activitat física o els oficis tècnics. Més endavant, durant les dècades de creixement econòmic del segle passat, disciplines com les matemàtiques financeres o l’estadística van adquirir una gran importància, precisament perquè la societat industrial i empresarial les necessitava.

Tanmateix, avui sembla existir una certa desconnexió entre els grans reptes socials i allò que realment es viu dins molts centres educatius. Vivim en una societat preocupada (com a mínim en el discurs) per qüestions tan importants com la sostenibilitat ambiental, el consum responsable o la cohesió social. Però sovint aquests valors no s’integren amb prou coherència en el dia a dia educatiu.

El reciclatge n’és un exemple molt evident. Reciclar no és només separar residus: és educar en la responsabilitat col·lectiva, en la consciència ambiental i en la gestió intel·ligent dels recursos. A més, una bona política de reutilització i reciclatge suposa un estalvi econòmic considerable per a les administracions públiques. Malgrat això, encara avui és freqüent trobar centres on les papereres selectives existeixen només de manera simbòlica, o on la manca d’hàbits i d’organització acaba convertint-les en simples contenidors de paper acumulat.

Aquestes contradiccions transmeten un missatge perillós: que molts dels valors que es defensen públicament són només teòrics, però no imprescindibles.

També passa quelcom semblant amb la idea de l’entusiasme per la feina i per l’aprenentatge. En els darrers anys, la figura del docent s’ha vist cada vegada més condicionada per la burocràcia, la sobrecàrrega i el desgast emocional. I això ha provocat, en alguns casos, una manera de viure la professió més orientada a “complir horaris” que no pas a transmetre passió pel coneixement.

És evident que el professorat té dret a preservar la seva vida personal i a exigir unes condicions laborals dignes. Però també és cert que l’educació necessita vocació, implicació i sentit de transcendència. L’alumne percep ràpidament quan qui té al davant gaudeix explicant, transmet curiositat i creu realment en allò que ensenya.

La motivació no neix només dels continguts; neix sobretot de les persones.

Imatge del meu institut, on els alumnes vam estar motivats durant temps per generar un tancament del centre i mobilització ciutadana contra la Gerra d'Iraq. 

I aquí hi ha una de les grans contradiccions actuals: volem joves motivats, crítics i responsables en una societat que sovint transmet cansament, desafecció i individualisme. És difícil demanar esforç constant als alumnes si aquests no perceben entusiasme ni coherència en el món adult que els envolta.

Això no significa responsabilitzar únicament els docents. Seria profundament injust. Les retallades, l’augment de ràtios, la precarització de recursos i la pèrdua de reconeixement social han afectat enormement el sistema educatiu. La societat sovint exigeix molt a l’escola mentre li ofereix poc suport real.

Però precisament per això l’educació continua sent tan decisiva. Un mestre o professor no és només algú que transmet informació; és, sovint sense adonar-se’n, un referent vital. Moltes persones recorden dècades després aquell docent que els va despertar la curiositat, els va fer confiar en ells mateixos o els va ensenyar a mirar el món d’una altra manera.

Un país pot superar moltes crisis econòmiques o polítiques. El que costa molt més de recuperar és una educació deteriorada. Perquè l’educació no és només el present d’una societat: és la llavor del seu futur.

*Petit incís: la motivació no pot recaure únicament sobre l’educador. La societat també hauria de reflexionar sobre determinades dinàmiques culturals i socials que sovint menystenen l’esforç, la constància i el valor del coneixement.