La insolidaritat en l’educació moderna
L’entorn de l’educació ha estat des de sempre un reflex de la societat contemporània del moment. Els valors que hom ensenyava no eren res més que un reflex del dia a dia d’aquell temps.
Podríem posar per exemple com en els principis del segle passat s’ensenyava a les noies a cosí i altres labors, i als nois els ensenyaven més exercici físic. O a meitats del segle passat després del boom econòmic, les matemàtiques és van convertir durant un temps en matemàtiques financeres i estadístiques sobretot.
Malauradament actualment aquest fet no passa. La societat actual és un col·lectiu que intenta fer front a desastres mundials com són la contaminació i el desordre econòmic. Algunes de les actuacions d’aquests fronts són el reciclatge i l’entusiasme pel treball.
El reciclatge no només és una arma contra la contaminació, és una arma eficaç contra una política de deixalles insostenibles i que estalvia milers d’euros anuals a cada ajuntament (i si és fes bé és multiplicaria per cent aquests estalvis).
És curiós doncs que en l’educació no sigui obligatori reciclar. O encara més graciós és veure com en moltes escoles on s’han instal·lat papereres de reciclatge només s’utilitzen per amuntonar paper fins que ja no hi cap més i un cop passa això és segueix tirant el paper a les escombraries normals... (podria nombrar més de trenta escoles de tots els indoles on passa).
També és curiós l’entusiasme pel treball. Cada cop més en l’educació el mestre s’ha convertit un treballador a hores. M’explicaré, la jornada comença a les nou i acaba a les cinc i després no vull saber res més dels meus alumnes... Pot ser vagi errat, però la vocació d’educador ha de ser perpetua i viva en tot moment i l’alumne ha de notar l’entusiasme que et produeix explicar coses útils.
Des de poc després de l’educació primària no he vist molts professors entusiastes. La majoria eren persones amb poca vocació que aguantaven la feina per unes extres com les vacances i una paga prou gratificant (això últim ja no existeix “gràcies” a les retallades...).
Com volem doncs fer que els alumnes segueixin estudiant si no els mostrem un entusiasme pel treball? Com no voleu que hi hagin cada cop més “NINIs” si veuen un passotisme i egoisme per part d’aquells que tindrien que ser més solidaris?**
El mestre ha de ser una icona a seguir. A qualsevol persona honesta que li preguntis, i si ha tingut èxit en la vida encara més, et dirà que en un país el que mai pot anar malament és l’educació ja que és el camp que plantem i que sembrarem en un futur i si no sembrem bé no recollirem bons fruits...
Entenc la crispació del sector amb les retallades salarials i de drets i de l’augment d’alumnes per aules. Aquí la societat tindria que recolzar més al mestre... Però aquestes no són excuses per no gaudir de la vocació que ha portat a un a fer-se educador...
*Petit incís: la motivació no la pot donar només l'educador, la societat ha de penalitzar algunes conductes actuals que compliquen aquesta motivació per l'estudi.