Ni tan negre, ni tan blanc...
Andreu, t’has adonat que quan algú et parla bé d’alguna cosa, tu sempre en busques les mancances… i quan en parlen malament, en ressaltes les virtuts?
Això em va dir un amic fa uns dies. I em va fer pensar. Té tota la raó: ho faig. Potser massa sovint. Però és que em resisteixo a acceptar que la realitat sigui binària. No hi ha res completament negre ni completament blanc.
Tot, absolutament tot, té matisos. Llums i ombres. I nosaltres, com a essers humans, no en som una excepció.
Aquí és on entra en joc l’autocrítica. Una eina que no només serveix per castigar-nos o detectar què podem millorar, sinó també per al contrari: per reconèixer en què som realment bons.
Sense aquest equilibri, el creixement personal és un miratge.
El problema és que aquesta mirada analítica i temperada no és gens habitual. En la societat de l'impacte ràpid i el titular fàcil, l'autocrítica cotitza a la baixa. I encara menys en entorns on hi ha interessos creuats, lluites de poder o diners pel mig. En aquests espais, qualsevol escletxa de dubte o de reflexió acostuma a extirpar-se de soca-rel. S'exigeix fe tancada.
I al final, sincerament, cansa. Cansa intentar fer les coses bé, buscar l'equilibri, ponderar els arguments... quan veus que les crítiques destructives et plouran igualment.
Sembla que al sistema li és indiferent si ets exigent amb tu mateix o si et creus infal·lible; si no estàs al 100% amb un bàndol, et converteixes en l'enemic.
Fa temps, vaig topar amb una persona que encaixava perfectament en aquest perfil radical. D’aquelles que només entenen el món en termes absoluts: o tot és perfecte o tot és una porqueria. Sense grisos. Sense dubtes. Sense capacitat de revisió. Però el que realment em va preocupar no va ser la seva actitud, sinó el silenci còmplice del seu entorn. Per darrere, tothom el criticava i se'n lamentava. Per davant, ningú tenia el coratge de dir-li les coses a la cara. Ni tan sols aquells que, per càrrec o responsabilitat, tenien el deure de fer-ho.
La psicologia fa anys que estudia aquest fenomen. El pensament binari (aquest "1 o 0" mental) és el que els experts anomenen pensament dicotòmic, una distorsió cognitiva molt comuna. El cervell la utilitza perquè és còmoda: simplifica la realitat, estalvia energia i ens evita el dolor de gestionar la incertesa. Però, al mateix temps, és profundament limitadora, ens fa menys intel·ligents i ens aboca a la intolerància. I el pitjor de tot és que hi caiem sense adonar-nos-en.
Per això, vull llançar una proposta senzilla, un petit experiment mental: la pròxima vegada que notem que estem a punt de jutjar algú, una situació o una idea des d’un extrem radical, aturem-nos un segon. I obliguem-nos, conscientment, a buscar un argument a favor de l’altra banda.
És clar que no sempre tindrem el temps ni l'energia per fer-ho. Vivim viatjant a contrarellotge. Però en aquelles decisions que realment importen (per a nosaltres o per a la gent que ens envolta), aquest petit exercici de flexibilitat mental pot marcar una diferència abismal.
Perquè entendre el món no consisteix a triar un bàndol i tancar els ulls. Atrevir-se a viure, i a créixer, és aprendre a conviure amb els matisos.
El millor client és el treballador
El cansament constant
La vida actual