Ni tan negre, ni tan blanc...
Fa uns dies, un amic em va dir: Andreu, t’has adonat que quan algú et parla bé d’alguna cosa, tu en busques les mancances… i quan en parla malament, en ressaltes les virtuts?
I sí, ho faig. Potser massa sovint. Però és que la realitat no és binària. No hi ha res completament negre ni completament blanc. Tot té matisos. Tot té llum i ombra. També nosaltres.
I aquí és on entra l’autocrítica. No només per detectar què podem millorar, sinó també per reconèixer en què som bons. Sense això, no hi ha creixement real.
El problema és que aquesta mirada no és habitual. I encara menys en entorns on hi ha interessos, poder o diners pel mig. Allà, la mínima esquerda d’autocrítica acostuma a desaparèixer.
I al final, cansa. Cansa intentar fer les coses bé, equilibrar, matisar… quan les crítiques arriben igualment. Tant si ets exigent amb tu mateix com si et creus infal·lible.
Fa temps, vaig topar amb una persona així. D’aquelles que només entenen el món en termes absoluts: o tot està bé o tot està malament. Sense grisos. Sense dubtes. Sense revisió.
El més preocupant no era només això. Era el silenci del voltant. Crítiques per darrere, sí. Però ningú amb el coratge de dir-les de cara. Ni tan sols qui tenia responsabilitat per fer-ho.
Aquest pensament binari (aquest 1 o 0) és còmode. Simplifica. Però també és profundament limitador. I massa sovint hi caiem sense adonar-nos-en.
Per això, una proposta senzilla: quan notem que estem a punt de jutjar alguna cosa des d’un extrem, aturem-nos un moment. I obliguem-nos a mirar-ho des de l’altra banda.
No sempre tindrem temps de fer-ho. Però en aquelles decisions que importen (per a nosaltres o per als altres), aquest petit exercici pot marcar la diferència.
Perquè entendre el món no és triar un extrem. És saber conviure amb els matisos.
El millor client és el treballador
El cansament constant
La vida actual