El cansament constant
L’estrès laboral és una de les causes més habituals de baixa mèdica. La depressió augmenta any rere any i els trastorns alimentaris (molts d’ells relacionats amb l’ansietat, la pressió social o l’esgotament emocional) són un dels problemes més preocupants de les societats benestants...
Què ens està passant? Per què vivim permanentment cansats? Com pot ser que, tenint més comoditats que mai, tanta gent se senti buida o desbordada?
La majoria d’amics i coneguts meus (sobretot els que viuen a grans ciutats) em diuen frases com:
“Ja no em queda energia per tenir vida personal.”
“Com vols que formi una família si no tinc ni temps per cuidar-me a mi mateix?”
I és que moltes jornades laborals actuals s’assemblen més a una batalla de resistència que no pas a una feina sostenible.
Comences el dia amb energia i l’acabes exhaust, mentalment esgotat. I això passa fins i tot en feines amb poc desgast físic.
Per què? Doncs perquè la nostra jornada laboral real ja no és només de vuit hores.
Quan sortim de la feina, quants de nosaltres deixem realment de treballar? Quants continuem pensant en problemes laborals? Quants tenim correus pendents de respondre, grups de WhatsApp que no callen mai o la sensació constant que ens hem de seguir formant per continuar sent “vàlids” dins l’empresa? Quant temps dediquem al transllat per arribar a la feina?...
Tot això ens consumeix energia i temps. Són petits lladres quotidians que ens roben vida sense que gairebé ens n’adonem. I, sincerament, és molt difícil viure plenament si no comencem a donar prioritat al nostre benestar emocional i mental.
Però el problema no és només laboral. També hem convertit el temps lliure en una altra cursa.
De debò sabem descansar? Sabem avorrir-nos?
Quants de nosaltres aprofitem qualsevol estona lliure per fer alguna cosa “productiva”? Quants marxem de vacances i tornem més cansats que abans de marxar? Quants vivim sempre corrent: ara comprar, ara netejar, ara gimnàs, ara cursos, ara compromisos, ara més i més coses...?
Ens hem acostumat a sentir que aturar-nos és perdre el temps.
I potser precisament necessitem el contrari: parar una mica. Respirar. Avorrir-nos sense culpa. Recuperar allò que els italians anomenen “il dolce far niente”: el plaer de no fer res.
Perquè descansar no és perdre el temps. Descansar també és viure. I això hauríem d’aprendre a aplicar-ho a tots els àmbits de la nostra vida: laboral, familiar, social i personal.
Imatge extreta amb domini públic de https://pixabay.com/en/woman-face-bullying-stress-shame-2775271/
- http://www.eleconomista.es/empleo/noticias/8639170/09/17/Economia-Laboral-El-estres-provoca-el-30-de-las-bajas-laborales-en-Espana.html
- http://www.who.int/mediacentre/factsheets/fs369/es/
- http://www.cuidateplus.com/enfermedades/psiquiatricas/sindrome-de-burnout.html