Ni tan negre, ni tan blanc...
Fa uns dies, un amic em va dir: "Andreu, no t'has adonat que sempre que algú et parla bé d'alguna cosa tu contraposes amb les seves mancances; i viceversa, quan et parla malament tu li fas veure les seves virtuts?"
És cert que ho faig, si més no amb quasi tot. I és que realment així és la vida, crec jo; no hi ha res que sigui totalment negre, ni res que sigui totalment blanc. Tot té els seus pros i contres, inclús un mateix. I aquí rau la necessitat de ser autocrític, no només per dir-te allò que pots millorar, sinó també per dir-te allò en què pots ser un referent.
Malauradament, aquesta autocrítica no la fa tothom, i molt menys les institucions. I per descomptat que si hi ha possibilitat de pèrdues econòmiques pel mig, aquesta mínima possibilitat de l'autocrítica desapareix...
A més a més, al final de tot, un es cansa d'intentar fer les coses de la millor manera per tothom. Les crítiques i ofenses et venen igual tan si ets autocrític com si ets arrogant i creus que ets el millor.
Fa uns mesos (mes de desembre del 2018) una persona prepotent, un napbuf, o com diria la meva àvia "un que vol ser pet i no arriba a llufa", va degradar-me i vexar-me (i entre altres coses aquest és el motiu de la meva situació laboral actual). Una persona que mai es fa autocrítica i el que és pitjor, tothom li fa crítica per darrere (a més a més crítica destructiva) i ningú té el valor de dir-li a la cara tot allò que hauria de millorar; fins i tot els seus caps immediats. Aquesta persona és la típica totalitària, o tot és blanc o tot és negre.
Aquest codi mental binari és el menys ètic per qualsevol cosa. I és el que vull fomentar com a reconsideració en aquesta entrada.
En molts cops ens avoquem involuntàriament en aquest 1 o 0, perquè és el més senzill de fer. Però el que insto a fer és una parada meditativa quan notem aquesta intenció d'atribuir quelcom a un dels extrems, i durant aquesta aturada intentar fer la visió oposada a la que tens instaurada per defecte. Al final, hauràs assolit una visió més propera a la realitat segurament.
Òbviament aquesta parada no podem fer-la per tot i en cada moment de la nostra vida, però fem-ho, si més no, en aquells moments en què ens recau una decisió important per a nosaltres i/o per algú més.
És cert que ho faig, si més no amb quasi tot. I és que realment així és la vida, crec jo; no hi ha res que sigui totalment negre, ni res que sigui totalment blanc. Tot té els seus pros i contres, inclús un mateix. I aquí rau la necessitat de ser autocrític, no només per dir-te allò que pots millorar, sinó també per dir-te allò en què pots ser un referent.
Malauradament, aquesta autocrítica no la fa tothom, i molt menys les institucions. I per descomptat que si hi ha possibilitat de pèrdues econòmiques pel mig, aquesta mínima possibilitat de l'autocrítica desapareix...
A més a més, al final de tot, un es cansa d'intentar fer les coses de la millor manera per tothom. Les crítiques i ofenses et venen igual tan si ets autocrític com si ets arrogant i creus que ets el millor.
Fa uns mesos (mes de desembre del 2018) una persona prepotent, un napbuf, o com diria la meva àvia "un que vol ser pet i no arriba a llufa", va degradar-me i vexar-me (i entre altres coses aquest és el motiu de la meva situació laboral actual). Una persona que mai es fa autocrítica i el que és pitjor, tothom li fa crítica per darrere (a més a més crítica destructiva) i ningú té el valor de dir-li a la cara tot allò que hauria de millorar; fins i tot els seus caps immediats. Aquesta persona és la típica totalitària, o tot és blanc o tot és negre.
Aquest codi mental binari és el menys ètic per qualsevol cosa. I és el que vull fomentar com a reconsideració en aquesta entrada.
En molts cops ens avoquem involuntàriament en aquest 1 o 0, perquè és el més senzill de fer. Però el que insto a fer és una parada meditativa quan notem aquesta intenció d'atribuir quelcom a un dels extrems, i durant aquesta aturada intentar fer la visió oposada a la que tens instaurada per defecte. Al final, hauràs assolit una visió més propera a la realitat segurament.
Òbviament aquesta parada no podem fer-la per tot i en cada moment de la nostra vida, però fem-ho, si més no, en aquells moments en què ens recau una decisió important per a nosaltres i/o per algú més.
El millor client és el treballador
El cansament constant
La vida actual