Un final de curs més
Com cada final de juny, un curs s'acaba i obre la porta a l'inici del període de vacances. Aquest interval de temps, però, no hauria de servir per fer un "creu i ratlla" absolut; al contrari, ha de ser un espai necessari per a la reflexió i la introspecció, tant per al professor com per a l'alumne.
Dit això, i com faig en tancar cada cicle, m'agrada publicar alguna de les lliçons de vida que aprenc dels meus joves (dels meus alumnes, fins i tot d'aquells a qui ja no faig classe). I en aquest cas, la lliçó va de nosaltres, els adults: es tracta d'aprendre a perdre.
Aquest és un dels sentiments més difícils que he hagut de gestionar i superar en els meus deu anys de professió com a docent. Parlo del sentiment d'haver de dir adeu a alumnes que acaben una etapa. De saber, a ciència certa, que perdré el contacte i el seguiment del seu dia a dia.
Aquesta sensació, si s'extrapola, et pot arribar a fer sentir que els estàs abandonant a la seva sort.
Però així funciona la vida, i en això consisteix el creixement, oi?
He vist nois i noies transformar-se en adults mentre jo els acompanyava en un tram d'aquest camí propi que anomenem vida. Però, tal com fan els ocells amb les seves cries, al capdavall arriba el moment en què han de volar per si mateixos.
Per què comparteixo aquesta reflexió precisament ara? Fa un temps vaig quedar amb una exalumna que es trobava completament saturada per la insistència dels seus pares perquè els expliqués absolutament tot el que feia a cada moment. La noia marxava en pocs mesos a fer un màster a l'estranger i, per tant, els pares el veurien molt poc.
En aquell moment, vaig intentar posar-me a la pell d'aquells progenitors i vaig comprendre que el seu control era un acte reflex d'aquest mateix sentiment: el vertigen de dir adeu.
Per això vull publicar aquesta entrada. Perquè aquest adeu no és un "no et tornaré a veure mai més", ni tampoc un "deixes de comptar amb mi". És un:
"He fet tot el que he sabut per ajudar-te a créixer, i ara ets tu qui ha de fer molt més per tu mateix... Però saps perfectament que em tens aquí per al que necessitis".
L'èxit d'un docent no es mesura per com de dependents són els seus alumnes, sinó per la llibertat i l'autonomia amb què emprenen el vol.
La condició de la vida és fer-se gran, madurar i conquerir l'autonomia. Però esdevenir adult no significa desprendre't o desconnectar-te de les teves xarxes d'ajuda (pares, mares i docents) com si fossin carcasses inútils. Al contrari: la maduresa psicològica real consisteix a transformar aquestes dependències de la infantesa en vincles horitzontals de respecte mutu, sense oblidar mai els qui han estat al teu voltant ajudant a modelar la persona que ets avui.
Així doncs, a tots els meus exalumnes: gràcies per haver-me deixat ser un dels constructors de la vostra vida durant un temps; un període curt, però absolutament magnífic. Gràcies per aquest enriquidor intercanvi d'experiències. Que tingueu un bon viatge i seguiu creixent!
- Millorem la forma d'educar: https://blogarbo.blogspot.com/2019/06/millorem-la-forma-deducar.html
- Heu estat uns bons mestres: http://blogarbo.blogspot.com/2018/06/gracies-heu-estat-uns-bons-mestres.html
- Mai desapareixen (les veus que sento): https://blogarbo.blogspot.com/2018/05/mai-desapareixen-les-veus-que-sento.html