Millorem la forma d'educar
- Ens preguntem sovint si fem bé la nostra feina com a educadors?
- Ens importa realment modificar i polir la nostra manera d'ensenyar?
- L'entorn actual ens permet educar de veritat o es limita a deixar-nos transmetre coneixements de forma mecànica?
Si no existeix una reflexió crítica i profunda de millora, quin tipus d'avenç pot haver-hi en el sistema educatiu?
Abans de dissenyar qualsevol estratègia pedagògica, hem de comprovar si connectem realment amb els nostres alumnes. També hem de mirar si estem units amb la resta de l'equip de professors. Si aquests dos vectors funcionen, la millora en la pràctica docent està assegurada.
Però si no hi ha una connexió mínima a escala emocional, l'educació entesa en majúscules (és a dir, l'art d'ajudar els nostres alumnes a créixer com a persones) no serà mai òptima.
Moltes escoles han adoptat un lema clàssic, gairebé un dogma: "Per educar cal estimar". Sense una mínima connectivitat i empatia amb l'estudiant és impossible saber com guiar-lo. I el que és pitjor: l'alumne no es deixarà ajudar.
Els éssers humans responem de manera instintiva i a la defensiva davant d'aquell que ens transmet rebuig, fredor o que, directament, percebem que ens vol mal.
Així mateix, és completament essencial estar bé amb els companys de claustre. Sense una coordinació real i diària entre tot els docents, esdevé una feina inútil intentar conèixer els punts forts, les febleses i les necessitats específiques dels nostres nens i nenes. En una escola s'ha de treballar de manera solidària, mai com a illes individuals. Els educadors han de formar un grup ben avingut, i les decisions col·lectives s'han de defensar a l'aula amb la mateixa convicció que si fossin una idea pròpia.
Un últim punt per tractar és sobre com implementar les obligacions i els límits a l'alumnat. Aquestes han d'existir, sense límits clar no hi ha avenç segur. Sobretot en etapes maduratives com l'adolescència.
Els límits són una mena de micro-millora i s'han de co-dissenyar i explicitar amb fermesa afectiva des del primer dia de curs; si el docent adopta un rol passiu a l'inici esperant el conflicte, perd l'autoritat moral i el control del clima d'aula.
Quan apliquem aquestes conseqüències normatives acordades pel grup de docents, mai ho hem de fer des de la negativa, el càstig buit o la ràbia. S'ha de gestionar des de la positivitat, argumentant el motiu de la sanció de tal manera que el propi alumne entengui que la norma no és un capritx de l'adult, sinó una eina necessària dissenyada específicament perquè ell pugui créixer.
Micro-millores: El qüestionari diari del bon docent
Un cop hem aconseguit assentar aquest vincle emocional, no hem de pretendre capgirar la nostra manera d'educar d'un dia per l'altre; la pressió ens cremaria. La revolució a l'aula es fa a través de micro-millores diàries. Algunes de les preguntes que ens hauríem de fer en sortir de classe són:
- Què puc fer jo exactament per aconseguir que la següent hora de classe sigui un pèl millor que l'anterior?
- Quins errors concrets s'han comès avui i com els puc esmenar?
- Quines noves eines o recursos didàctics puc crear per dinamitzar la matèria?
- Quin nivell de persuasió i seducció intel·lectual he aconseguit transmetre al grup?
Per aprofundir en la pràctica: Avaluar de manera científica la nostra pròpia feina com a professors és el camí cap a l'excel·lència. Si vols analitzar a fons els indicadors de qualitat del teu dia a dia, et recomano llegir la Proposta d’instrument polièdric per a l’avaluació de la funció docent del professorat de secundària, una tesi doctoral brillant del Dr. Jordi Viladrosa i Clua disponible a Tesis en Xarxa: