Mai desapareixen (les veus que sento)
Molts cops em pregunto per a què serveix tot l’esforç que fem al llarg de la vida, sobretot quan creus que, un cop mors, desapareixes d’aquest món.
Però l’altre dia vaig adonar-me d’una cosa: hi ha hàbits, gestos, expressions i maneres de veure la vida que no són realment meves.
Aquests són de persones que ja no hi són físicament, però que continuen vivint dins nostre a través de tot allò que ens van deixar.
De cop vaig entendre que som una herència immensa. Una suma de petites coses que hem anat absorbint, conscientment o no, de totes les persones que ens han envoltat o que van envoltar als que ens han acompanyat.
I no parlo només d’una frase típica que repetia el teu avi o d’un costum de la teva mare. Parlo de tot. Per posar un exemple clar: L’agricultura, per exemple, és el resultat de milers d’anys de coneixement passat de generació en generació.
Doncs tot és igual: l’educació, la cultura, la manera d’estimar o fins i tot la forma com afrontem el dolor. Tot el que som està construït sobre les petjades d’altres persones.
I aleshores vaig arribar a una conclusió que em va emocionar profundament: cada vegada que actuem, que parlem o que estimem, ho fem també amb una part de totes aquelles persones que ens han format.
Les que encara hi són i les que ja no hi són.
Perquè elles ens van regalar una manera de mirar el món. I, alhora, elles també la van heretar d’altres abans que elles. I així, generació rere generació, podríem retrocedir fins a l’inici dels temps.
Potser per això ningú desapareix del tot.
Perquè sempre queda una petita part viva dels nostres avis, pares, mestres, amics i persones estimades dins nostre. En una paraula, en un gest, en una manera d’ajudar o d’estimar.
I pensar això és profundament reconfortant: una part del que som potser sí que és immortal.
Imatge pública https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Analemma_A14_2016_(25907420783).jpg