El rondinaire (món laboral)
Fa unes setmanes parlàvem de l'ètica que hauria de tenir una empresa a l'hora d'acomiadar un treballador quan s'adona que no el podrà ajudar a créixer professionalment. Avui, però, vull capgirar la truita. Toca parlar de l'altra cara de la moneda: el treballador que hauria de plegar de la feina per pura coherència amb si mateix.
Segur que si pensem en algun company de feina que es passa el dia queixant-se de com funciona absolutament tot, ens ve una imatge clara al cap. Tots tenim algú així a prop. Fins a un cert punt, la queixa i la disconformitat són sanes i necessàries dins d'una organització; aquest desacord actua com un motor que obliga l'empresa a estar alerta i a millorar de manera constant.
El problema neix quan aquestes persones (a qui anomeno afectuosament "rondinaires") entren en un bucle tòxic: ni viuen ni deixen viure.
En aquest precís instant és quan un hauria de tenir la valentia d'abandonar l'empresa. Hem de tenir en compte que passem més de vuit hores diàries tancats en aquestes organitzacions. Dit d'una altra manera: estem disposats a regalar un terç de la nostra vida a un lloc que ens amarga l'existència?
El "rondinaire" crònic no només saboteja la seva pròpia felicitat; encomana la toxicitat a la resta de l'equip i frena l'oportunitat de qui realment voldria el seu lloc de feina.
El parany de l'atur i la por a quedar-se desemparat
Evidentment, quan he plantejat aquest dilema a algun d'aquests companys, la resposta sempre és la mateixa: no és just que ells hagin de marxar i quedar-se completament desemparats, sense dret al subsidi d'atur ni a cap mena de recompensa per la seva ètica professional.
I tenen part de raó. Un treballador que decideix fer un pas al costat per honestedat, per no enrarir l'ambient i per no dificultar la tasca de l'empresa, hauria de rebre el suport del sistema.
L'Estat no hauria de posar tants pals a les rodes perquè un ciutadà pugui transitar de manera tranquil·la i digna d'una feina a una altra, especialment si ho fa per motius de salut mental o de valors. Ara bé, siguem realistes: la solució mai no pot dependre de l'empresa. El que seria completament injust és exigir que l'organització pagui una indemnització a algú que se'n va voluntàriament.
El sistema de protecció per desocupació es regeix pel principi de contingència forçosa: està dissenyat exclusivament per cobrir la pèrdua involuntària de la feina. Si l'Estat modifiqués la llei per permetre que qualsevol persona cobrés l'atur en cas de baixa voluntària "per ètica", la caixa pública de la Seguretat Social faria fallida en pocs mesos. Es crearia un incentiu pervers per a l'abandonament massiu de llocs de feina basat en criteris subjectius, destruint el teixit productiu i desvirtuant el fet que les cotitzacions de la nostra nòmina funcionen com una assegurança col·lectiva contra l'acomiadament, no com una guardiola de recés personal.
Malgrat aquesta realitat legal, la reflexió de fons continua sent vàlida. Un treballador que té el coratge de deixar una feina que sap que farà malament si hi continua, no està empitjorant el mercat laboral; tot el contrari, el saneja. En marxar, obre la porta i dona l'oportunitat a algú que sí que desitja i necessita aquest contracte.
Al mateix temps, un mateix s'allunya de la perillosa llista d'espera de les baixes per burnout, la depressió i altres problemes psicosocials que avui en dia col·lapsen la nostra societat.
Imatge traduïda per mi, però extreta de grupoABG
La fredor empresarial i l'efecte pinça
Això no treu, ni de bon tros, la responsabilitat de les empreses. No podem perdonar aquelles corporacions que no mouen ni un dit per facilitar la sortida d'una persona que ja no encaixa o que es troba malament a l'organització. El teixit empresarial (com a mínim és el que m'ha demostrat l'experiència) es comporta massa sovint de forma freda, cega i inhumana. Per tal d'estalviar-se quatre rals en una indemnització, són capaços de mantenir treballadors cremats en llocs clau, encara que això acabi malmetent el servei o la relació amb els propis clients.
En els gairebé vint anys de vida laboral que duc a l'esquena, m'he trobat amb tota mena de perfils, i desitjo poder parlar de cadascun d'ells en el futur. Però els rondinaires crònics poden arribar a fer molt més mal del que es veu a simple vista. Involuntàriament, amb el seu soroll de fons constant, menystenen i desgasten la il·lusió de la resta de companys que sí que volen tirar el projecte endavant.
Així doncs, amics "rondinaires": potser la reforma de la llei de l'atur trigarà a arribar o serà impossible d'aplicar tal com somiem, però us animo, per la vostra pròpia salut, a fer el pas. Trenqueu la tanca i busqueu un lloc on, simplement, pugueu tornar a ser feliços.