Quan el transport públic et roba la vida

Hi ha un cansament que no es veu, però que pesa cada dia. És el cansament de qui depèn del transport públic per viure: per anar a treballar, per arribar a temps, per sostenir una vida que ja està prou ajustada. El que estem patint amb Rodalies no és una molèstia puntual ni un problema tècnic: és una manca de respecte acumulada durant dècades.

No em consola que el bitllet sigui gratuït. Jo, com tants altres, no vaig triar el tren per caprici, sinó per confiança. Confiança en unes infraestructures que l’Estat deia garantir, confiança en uns governs que havien de vetllar perquè funcionessin. Hem planificat la nostra vida —feina, horaris, cures, conciliació— assumint que aquest sistema era sòlid. I no ho era. Estava deixat, descuidat, abandonat.

Ara no només parlem de retards, anul·lacions o trens aturats cada dia. Parlem d’oportunitats laborals perdudes, de persones que arriben tard sistemàticament i viuen amb la por de perdre la feina. Parlem d’hores robades a la vida: hores d’espera, d’estrès, d’angoixa diària. Parlem també, tristament, de riscos reals i d’accidents que han posat en joc la vida de persones.

Això ja no és només una metàfora: ens estan fent perdre vida, en el sentit més ampli i també en el més literal. I això és inadmissible en qualsevol estat que es vulgui dir democràtic i garant dels drets bàsics.

No es tracta d’assenyalar només un govern. Aquest abandonament és responsabilitat de tots els que han manat i han mirat cap a una altra banda. Tots han deixat fer. Tots han permès que una infraestructura essencial per a milers de ciutadans de Catalunya es degradés fins al límit.

Un país no pot funcionar si la ciutadania no pot confiar en allò més bàsic: arribar a la feina amb seguretat i dignitat. El que està passant no és mala sort. És conseqüència directa de decisions polítiques, o de la seva absència. I ja n’hi ha prou.