Cinquanta anys després, encara cal recordar-ho
Avui, 20 de novembre, fa cinquanta anys que va morir el dictador. Mig segle. I, tanmateix, costa d’acceptar que hi hagi joves que pensin que la dictadura gairebé no va existir o que, fins i tot, va portar coses bones.
Potser és perquè ja no tenen a prop aquelles veus que alguns vam escoltar de petits: avis i àvies de tots els bàndols, persones que havien patit la guerra i la postguerra en silenci. Tots —tots— deien el mateix: ningú no va guanyar res. La guerra va ser una desfeta col·lectiva, i després va venir un país ofegat en por, penúries, malnutrició i una misèria que no era només material, sinó també moral.
El franquisme va ser l’únic règim feixista que va sobreviure a Europa després de la Segona Guerra Mundial. I aquest fet, per ell mateix, ja explica molt. Va significar dècades de retard, de llibertats suspeses, d’exilis, de silencis forçats i de ferides que encara avui no s’han acabat de tancar.
Recordar-ho no és viure en el passat. És un acte de responsabilitat. Perquè quan s’esborren els records, es tornen a repetir els errors. I els nostres joves mereixen conèixer la veritat per no haver de viure-la mai més.
(Imatge feta a Lleida el 2023 quan encara hi havia aquest escut franquista penjat)