🚄😖El tren que mai arriba
Cada dia agafo el tren dues vegades. Anar i tornar. A la teoria, és rutina; a la pràctica, és una prova de paciència i un obstacle per a la salut mental.⚠️☹️
⏰L’anada, prou bé. Així i tot, has de preveure i agafar aquell tren que et fa arribar cada dia una hora abans a la feina, només per assegurar-te que hi seràs a temps. La tornada, en canvi, sempre és una moneda a l’aire —un joc d’atzar, una ruleta russa amb més bales que espais buits. Retards, cancel·lacions, silencis per megafonia. La incertesa es fa companya habitual: no saps si arribaràs, ni quan.🎰🔫
Massa cops, l’espera es converteix en una hora llarga, amb el soroll metàl·lic de les màquines dispensadores com a únic consol. 🍰🍫Són elles les que, al final, t’arrosseguen a una mala alimentació rutinària: compres qualsevol porqueria perquè ja fa hores que no menges res, o perquè no hi ha aigua gratuïta tot i estar-te hores allà, dret, esperant. Portar menjar “per si de cas”? Per què he de preveure un altre fracàs del servei com si fos una cosa normal? Ja prou pes porto a la meva vida —i també pes literal— per afegir-n’hi més.🤔⏳
Arribar a casa o a la feina es converteix en una lluita. No pel trajecte, sinó per la frustració que arrossegues. Cada retard és una ferida petita, invisible, però constant. I amb el temps, el desgast es nota —a dins. Un desgast i uns mals hàbits que et lleven vida, i que els del teu voltant també acaben notant.😔
😣La sensació d’impotència davant un sistema que no respon et fa més fràgil, més trist. I arribes a caure en un abisme, perquè això ha estat la gota que fa vessar el vas. Perquè ja no és només un tren que no arriba: és la vida quotidiana que se t’escapa entre minuts perduts i esperes sense sentit.🚝🕣
🧬🚂Diuen que no pots deixar passar el tren de la vida, però en aquest cas... és que no tens tren. Ni vida!🛤️💔
