Una història infinita
Fa molts i molts anys, a l’antic Egipte, es va forjar una llegenda. Parlava d’un escriba anomenat Nitefi. No era un sacerdot ni un guerrer, sinó allò que avui en diríem un científic: pacient, meticulós, enamorat de les preguntes. Observava, anotava, dubtava. I tornava a observar.
Cada matinada es llevava abans que el déu Ra encengués l’horitzó per llevant. Quan el primer raig de llum tocava la terra, Nitefi es plantava dret i marcava amb precisió el punt exacte on arribava la seva ombra. Ho feia cada dia, sense falta. Dia rere dia, any rere any, la sorra s’omplia de petites marques: el rastre obstinat d’una ment que volia entendre.
Ben aviat va adonar-se d’un patró. Com més alt s’enfilava Ra pel cel, més curta es feia la seva ombra. I quan el déu començava el descens, l’ombra tornava a créixer, allargant-se com si volgués retenir la llum que s’esvaïa.
Ra pujava i baixava. L’ombra s’escurçava i s’allargava. Tot tenia un ritme.
La constància va regalar-li una idea: entre la pujada i la baixada hi havia un instant privilegiat, un punt culminant. El va anomenar màxim. I en la seva ombra va descobrir el contrari: després d’escurçar-se fins al límit, just abans de tornar a créixer, hi havia un punt mínim.
Nitefi no es conformava amb saber que passava; volia entendre per què passava. Així que va continuar. Tres-cents seixanta-cinc dies seguits repetint el mateix gest: observar l’albada i mesurar l’ombra. Tres-cents seixanta-cinc dades exactes. Quan les va unir totes, el dibuix el va deixar sense alè.
No era una línia recta. No era un cercle. Era un llaç: dues corbes que s’abraçaven en un únic punt. Si el resseguies amb el dit, semblava que no s’acabés mai. Una figura sense principi ni final aparent.
Com el Sol. Com el cicle de la vida. Hi ha màxims i mínims, però sempre torna a començar.
Nitefi va contemplar aquella forma i la va batejar amb un nom immens: infinit.
Els segles han passat. El símbol ha viatjat molt més enllà del Nil i dels temples dedicats a Ra. Avui el fem servir per parlar d’allò que no té límit abastable, d’allò que perdura, d’allò que volem que no s’acabi.
Però potser, cada vegada que dibuixem aquell llaç estirat, també hauríem de recordar Nitefi. Recordar que darrere de qualsevol gran símbol hi ha una mirada atenta, una mà que mesura, una ment que reflexiona. Que la ciència neix de la constància, de l’observació honesta i del desig de compartir allò descobert.
Aquesta és, al capdavall, la història infinita de la humanitat: la de persones que observen el món amb humilitat, en busquen els patrons i en regalen el coneixement a tota la humanitat.
