El dolor invisible: la solitud de patir quan ningú ho veu
El dolor (ho sabem bé) és un mecanisme imprescindible per a la vida. És el senyal d'alarma del nostre organisme que ens adverteix que alguna cosa no va bé: un cop, una punxada, un aliment en mal estat o qualsevol alteració interna. És la manera que té el cos de protegir-nos.
Hi ha dolors que són evidentment visibles: un braç enguixat, una ferida oberta, uns ulls vermells i irritats, etc. Aquest tipus de patiment sol generar una resposta immediata en els altres: comprensió, cura i suport.
Però hi ha un altre tipus de patiment. Un que no deixa cicatrius a la pell ni es mostra en una radiografia: el dolor invisible.
Avui m'agradaria aturar-me i escriure sobre ell.
La doble càrrega: el patiment i la incomprensió
El dolor invisible pot ser de naturalesa física o psicològica, però té una característica comuna: els sentits dels altres no el poden detectar. Per als qui ens envolten, passa completament inadvertit. Per això, qui el pateix es veu obligat a fer un esforç colossal per explicar-lo, i només aconsegueix fer-se entendre si l'interlocutor té una alta capacitat d'empatia.
Quan aquesta connexió empàtica no existeix, s'hi afegeix una segona càrrega tan pesada com la primera: la incomprensió de l'entorn.
En aquests moments de doble càrrega de dolor, la persona no només ha de conviure amb el seu malestar, sinó que es pot sentir desplaçada, marginada o menystinguda. El seu patiment sovint és titllat d'invenció, de rebequeria, de ganes de cridar l'atenció o de manca de voluntat. Aquesta invalidesa emocional no fa més que multiplicar el sofriment.
Dues cares d'un mateix patiment
Aquest dolor que no es veu es manifesta principalment de dues formes:
- El dolor invisible psicològic: Cada cop més freqüent, especialment entre el jovent. Aquest augment és un senyal d'alerta clar que alguna cosa falla en la nostra societat i en com estem acompanyant el desenvolupament emocional dels nostres joves.
- El dolor invisible físic: Aquelles patologies reals i severes que no tenen una manifestació externa òbvia. Des de migranyes cròniques o còlics profunds, fins a malalties tan complexes i incompreses com la fibromiàlgia.
L'amor com a analgèsic
Per sort, existeixen persones amb una sensibilitat especial, capaces de posar-se en la pell de l'altre sense necessitat de veure una ferida sagnant. La seva escola i la seva validació són un refugi.
L'amor i la comprensió actuen com un autèntic analgèsic. Les hormones que el nostre cervell segrega quan ens sentim estimats, escoltats i acollits generen efectes neuroquímics similars als d'alguns fàrmacs.
Enfrontar-se a la malaltia o al malestar emocional és dur, però fer-ho en solitud ho fa insuportable. Per això és tan essencial construir entorns on la gent es senti sostinguda. Perquè per a curar (o almenys per a poder conviure amb el dolor) sentir-nos estimats, compresos i acompanyats no és un luxe: és una necessitat vital.
