Bancs, obligats a utilitzar-los
Els bancs són les estructures més blindades del nostre sistema econòmic. Són corporacions que gaudeixen d'una immunitat (exactament igual que les macroempreses de l'Ibex) davant de moltes obligacions que les Pimes o els ciutadans a peu de carrer sí que hem de complir rigorosament.
Això em fa plantejar una pregunta incòmoda: tenim dret, avui dia, a no utilitzar la banca privada?
La resposta, ens agradi o no, és un NO rotund.
Si ens hi fixem, gairebé cap govern dels que han passat pel poder ha posat seriosament sobre la taula la creació d'una banca pública. Això ens aboca a una dictadura financera encoberta: si tens una feina, estàs obligat a tenir un compte corrent per cobrar la nòmina; si contractes els serveis bàsics (aigua, llum, gas, telèfon), els has de domiciliar; quan fas la declaració de la renda, has d'indicar un codi IBAN; i si vols pagar una taxa oficial (oposicions, renovació de carnets, certificats), t'indiquen amb quina entitat has de passar per caixa.
On és, doncs, la llibertat econòmica de la qual tant presumeix el capitalisme? En una democràcia real, amb igualtat de drets entre persones físiques i jurídiques, tots hauríem de tenir la potestat de decidir de què fem ús i de què no.
El Banc Central Europeu (BCE) insisteix sovint en la importància de defensar els diners en efectiu com a mètode de pagament universal per evitar l'exclusió financera, però la realitat del dia a dia ens empeny inevitablement cap a la digitalització bancària forçosa.
Alguns partits minoritaris han intentat impulsar la creació d'una banca pública de veritat. Una entitat sense ànim de lucre on els beneficis es reinvertissin directament en els pressupostos de l'Estat o en serveis socials. Una banca on les famílies amb menys recursos poguessin accedir a una hipoteca amb interessos regulats i justos. Una banca, a més, molt més segura: cal recordar que el sistema financer privat funciona amb el mètode de la reserva fraccionària. De fet, segons el Banc Central Europeu, el coeficient de caixa obligatori que han de mantenir els bancs és de només l'1%. Això vol dir que si demà tots anéssim a retirar els nostres estalvis, el sistema faria fallida a l'acte perquè els nostres diners "líquids" no hi són; estan invertits en deute o derivats.
Una banca pública, en canvi, podria utilitzar els diners immobilitzats per sufragar deute de l'Estat en forma de bons o obligacions assegurades. Fins i tot es podria vincular directament al nostre DNI electrònic, donant-li per fi una utilitat real a aquesta targeta de plàstic per la qual ens cobren una taxa cada vegada que la renovem.
I molts us preguntareu: si sembla una idea tan lògica, justa i eficient, per què cap gran partit la posa en pràctica?
La resposta té un nom molt clar: portes giratòries. Només cal fer una ullada a l'hemeroteca i veure on acaben els nostres exministres i expresidents un cop deixen la política. Els consells d'administració de la gran banca i de les multinacionals en van plens. Com sempre, a la butxaca del poder polític no li interessa promoure canvis que beneficiïn la gran majoria si això significa mossegar la mà de qui els alimentarà en el futur.
