Pocs matemàtics en l'educació
Cada cop sento més que falten matemàtics a secundària i batxillerat. Que som pocs els que triem dedicar-nos a l’ensenyament. Però la pregunta és inevitable: amb el model educatiu que estem construint, què els estem oferint perquè hi vulguin venir?
M’explico.
Fa temps que hem consolidat alguns relats que, sumats, acaben allunyant les matemàtiques de l’aula i els matemàtics de la docència. El primer: “les matemàtiques són massa difícils”. El segon: “cadascú hauria d’estudiar només allò que li agrada o se li dona bé”. El tercer: “si no té una utilitat immediata, no té sentit aprendre-ho”. I, de fons, una realitat laboral que no sempre convida a fer el pas cap a l’educació.
Sobre la complexitat.
Les matemàtiques no són impossibles. Però tampoc són trivials. El problema és que sovint ens movem en extrems: o bé reduïm l’aprenentatge a aplicar algoritmes (i avaluar-los de memòria), o bé deixem l’alumne sol davant d’un descobriment que difícilment pot construir sense guia.
Entre aquests dos pols hi ha el veritable espai d’aprenentatge. Les matemàtiques requereixen acompanyament, i sovint, individualització. No perquè siguin inabastables, sinó perquè tenen un llenguatge propi (formal, abstracte) que no forma part del nostre dia a dia. I això demana temps, pràctica i una mirada pedagògica afinada.
Sobre la idea de “no obligar”.
És temptador pensar que cadascú hauria d’aprendre només allò que li motiva. Però aprendre allò que costa també construeix. I molt. No es tracta només de continguts. Es tracta d’estructura mental: raonament, capacitat d’interpretació, creativitat. Les matemàtiques hi juguen un paper clau.
I també hi ha una dimensió pràctica que sovint oblidem: sense una mínima competència matemàtica, el ciutadà queda desprotegit. Entendre una hipoteca, una nòmina o una decisió econòmica no és opcional. És autonomia.
Sobre la utilitat.
Cal que tot el que aprenem sigui útil de manera immediata? Si la resposta és sí, reduïm l’educació a instrucció funcional.
Aprendre també és explorar possibilitats. Ningú pot decidir si vol ser enginyer, metge o investigador sense haver tastat (encara que sigui mínimament) els llenguatges que sostenen aquests camins.
Les matemàtiques són un d’aquests llenguatges. Un llenguatge que permet descriure, modelitzar i entendre allò que sovint queda fora de les paraules.
I encara més: gran part del que avui considerem útil neix d’una recerca que, en el seu moment, no ho semblava. La ciència “inútil” és sovint la llavor de les grans transformacions.
Però hi ha una altra capa, potser la més important. Les matemàtiques també són bellesa.
Hi ha una estètica en una demostració ben construïda, en una idea elegant, en una connexió inesperada. Igual que hem après a admirar una obra d’art, hauríem de ser capaços de reconèixer aquesta bellesa en el pensament matemàtic.
I aquí és on tot torna al punt inicial.
Per transmetre això cal vocació, sí. Però també cal suport. Condicions dignes. Reconèixer que l’educació matemàtica no és només un repte tècnic, sinó també emocional. Si tot depèn de la voluntat individual de quatre docents, el sistema no és sostenible.
I potser és aquí on rau el problema de fons: no és que faltin matemàtics. És que, massa sovint, no els estem oferint un camí educatiu que valgui la pena recórrer.
AFEGITÓ: "Sens dubte us han preguntat sovint per a què serveixen les matemàtiques i si aquestes delicades construccions que trèiem, totes senceres, de la nostra ment no són artificials i generades pel nostre caprici. Entre les persones que plantegen aquesta qüestió, haig de fer una distinció. La gent pràctica només reclama de nosaltres el mitjà de guanyar diners. Aquests no mereixen que els responguem: és a ells, més aviat, que convindria preguntar-los de què serveix acumular tantes riqueses i si, per tenir prou temps per adquirir-les, cal oblidar l'art i la ciència, úniques coses que fan de nosaltres ànimes capaces de fruir-ne"
[...]'Summum crede nefas animam praeferre pudoriet propter vitam vivendi perdere causas.'[...]
"Creieu-me, és un pecat suprem preferir la vida a la vergonya per la vida, perdre les raons per viure."
"Les matemàtiques tenen un triple objectiu. Han de fornir un instrument per a l'estudi de la naturalesa. Però això no és tot: tenen un objectiu filosòfic i, si goso dir-ho, un objectiu estètic. Han d'ajudar el filòsof a aprofundir les nocions de nombre, espai i temps. I sobretot els seus adeptes hi troben satisfaccions anàlogues a les que produeixen la pintura i la música."
✍️Henri Poincaré (neix: 29 d’abril del 1854)
📝Llibre: "El valor de la ciència"
[*]Que consti que no estic dient que perquè les matemàtiques vagin bé hem de ser els matemàtics els que les ensenyem. Hi ha enginyers i físics que les ensenyen molt bé, però cal saber que mai s'ha de ser un professor utilista 100%, tampoc trivialsita 100%, i clar està que tampoc purista 100%.
[**]No estic dient que altres assignatures no els anés bé individualitzar, reduir la ratio d'alumnes seria bo per tots els aprenentatges.
[***]Seguiré escrivint sobre el tema perquè hi ha molts matisos a fer en aquest text.