Fer el que dius!
El passat dimecres 8 d’agost de 2018, l’expresident espanyol Mariano Rajoy va reclamar la pensió vitalícia i els complements associats al càrrec, tot i que anteriorment havia transcendit que hi renunciaria.
Primer de tot, cal dir que es trobava plenament dins del seu dret legal de demanar-ho i percebre-ho. Però una cosa és la legalitat i una altra l’ètica política. I aquí és on apareix la decepció: no és coherent actuar d’una manera després d’haver transmès públicament la contrària.
Un cop més, es reforça la sensació que massa sovint la política diu allò que electoralment convé, encara que després els fets vagin per un altre camí.
El que resulta especialment preocupant no és només aquest episodi concret, sinó la sensació acumulada de contradiccions constants.
No és la primera vegada que es promet una cosa i se’n fa una altra: impostos que no s’apujarien i es van apujar, promeses de diàleg que mai van arribar, compromisos socials que es van diluir o discursos sobre austeritat que després no s’apliquen als privilegis institucionals.
L’excusa habitual acostuma a ser la mateixa: “això no es va dir exactament així”, “es va malinterpretar”, “ho va expressar el partit i no la persona”. Però la ciutadania no viu de tecnicismes ni d’eufemismes; viu de la confiança. I quan la confiança es trenca reiteradament, el descrèdit institucional augmenta.
Aquest cas també torna a posar sobre la taula el debat sobre els privilegis polítics. En alguns territoris, com Catalunya, els expresidents que perceben determinades assignacions tenen limitacions per compatibilitzar-les amb altres ingressos o càrrecs. En canvi, en la política estatal espanyola hem vist sovint expresidents i exministres incorporar-se ràpidament a consells d’administració, grans empreses, universitats o organismes amb sous molt elevats. I és aquí on neix la indignació de molta gent: en la sensació que existeix una esfera política allunyada de la realitat quotidiana de la majoria.
La política hauria de requerir exemplaritat, coherència i certa voluntat de servei públic. Ser representant institucional també implica transmetre humilitat i responsabilitat davant la ciutadania. Per això, actes com aquest generen tanta frustració:;perquè reforcen la percepció d’una política distant, privilegiada i poc connectada amb els sacrificis reals de moltes persones.
