Gràcies, heu estat uns bons mestres!
Un cop més arriba el final de curs. Un nou any acadèmic s’acaba i toca reavaluar tot allò que hem fet. Avaluar-nos i deixar-nos avaluar pels altres és, probablement, una de les millors formes d’avançar.
I un cop feta aquesta reflexió, hi ha una conclusió contundent: he après molt dels meus alumnes.
Ser professor és una de les feines que més poden desgastar, i això que he treballat en multitud de llocs. Però, dit això, treballar amb nois i noies que encara conserven un gran optimisme intern, amb joves poc contaminats pels mals hàbits i pensaments dels adults [1], treballar amb el futur, retorna una gratificació impossible de valorar econòmicament.
Els meus alumnes m’han ensenyat a tenir fe en el món i en la humanitat. He vist com són conscients de les injustícies dels altres i com senten la necessitat de lluitar perquè desapareguin, encara que no els afectin directament. M’he adonat que tenim un magatzem infinit d’amor per donar i una capacitat immensa de perdó. Els nois i noies són capaços de fer-te riure en un dia gris, de perdonar els teus mals moments i, sobretot, d’embolcallar amb una estima gairebé paternal els companys quan passen dificultats.
Els meus alumnes m’han regalat una energia que difícilment es troba enlloc més. Tenen una bateria inesgotable i, per una mena de convecció emocional, t’acaben transmetent forces per continuar endavant [2].
I podria seguir citant infinits motius pels quals crec important donar-los les gràcies: gràcies per haver crescut humanament i haver-me’n fet partícip; gràcies perquè sé que vosaltres reconstruireu aquest món tan ple de decadències [3], convertint-lo en un lloc millor; gràcies per demostrar, una vegada més, que les persones tenim potencial per fer el bé i estimar sense esperar res a canvi; gràcies, en definitiva, perquè sou els millors mestres.
Exemple de pràctica educativa visual - diagrames de voronoi
[1] - Als adults ens costa molt més acceptar una derrota, escoltar altres opinions, riure o simplement ser feliços. Per això hem d’animar els joves a conservar aquesta força i aquest entusiasme per construir un món més just i més humà.
[2] - Quants cops el dia a dia ens porta a deixar de creure en un món millor a causa de les injustícies?
[3] - És normal que acabem immunitzats davant les portes giratòries? Podem acceptar les desigualtats extremes provocades pels diners? Tots aquests aspectes, i molts altres, són els que confio que els meus alumnes, que han crescut humanament, siguin capaços de canviar.