El mòbil no em funciona... i és el millor que em podia passar!

Ja són nombrosos els insdicadors que alerten sobre la dependència que poden generar les noves tecnologies. I el problema va molt més enllà del simple desig de tenir l’últim model de mòbil.

Diverses investigacions han evidenciat que la interacció constant amb xarxes socials, notificacions i pantalles activa mecanismes de recompensa al cervell molt semblants als que apareixen en altres conductes addictives.

Aquesta dependència, però, no acostuma a arribar de cop. Creix lentament, gairebé sense que ens n’adonem. Un dia mires el mòbil de tant en tant; al cap d’un temps, et descobreixes consultant la pantalla cada pocs minuts sense cap necessitat real.

Jo mateix ho vaig viure arran d’un fet molt simple: se’m va trencar el mòbil.

Durant un temps vaig haver de fer servir un dispositiu bàsic, limitat gairebé només a qüestions laborals. I aquella obligació em va fer adonar de moltes coses. Vaig descobrir que no cal revisar constantment les xarxes socials, que és absurd dormir amb el telèfon encès al costat del llit i que es pot viure perfectament sense estar connectat vint-i-quatre hores al dia.

Fins i tot vaig recuperar una cosa que sembla cada vegada més estranya: estar realment present quan comparteixes temps amb família o amics, sense interrupcions contínues de notificacions, missatges o pantalles.

Ara bé, podem fer tots aquesta reflexió amb calma? És tan fàcil escapar d’aquesta necessitat constant de buscar “likes”, notificacions o aprovació digital? I sobretot: què esperem que facin els joves?

Vivim en una societat que els bombardeja contínuament amb la idea que han d’estar connectats sempre, disponibles sempre i visibles sempre. Les xarxes han convertit la validació social en una competició permanent. I, sincerament, costa molt exigir autocontrol a adolescents quan fins i tot els adults tenim dificultats per gestionar aquesta dependència.

Per això crec que el tema dels dispositius mòbils en infants i joves ens ha explotat a les mans. Com a societat hem normalitzat regalar-los eines extremadament potents sense haver reflexionat prou sobre els seus efectes emocionals, socials i cognitius. I, probablement, també ens hem equivocat fent-ho cada vegada més aviat.