La educació: una arma de desigualtat
Amb la nova llei impulsada per Wert, l’educació afronta un canvi profund.
L’origen de l’escola moderna estava lligat a la preparació de la societat per a un futur útil dins la revolució industrial. Amb el temps, però, l’educació va fer un pas més: intentar garantir que qualsevol persona, independentment del seu origen econòmic o social, pogués tenir oportunitats semblants per prosperar.
Aquest segon objectiu mai no s’ha assolit del tot, però sí que s’hi havia avançat. I precisament això incomoda determinats sectors privilegiats, aquells que sempre han viscut bé simplement pel lloc on han nascut o per la família de què provenen.
Amb la LOMQE s’ha fet, al meu entendre, una lectura errònia del concepte de “competència”. S’ha acabat associant competència amb utilitat immediata.
Aquesta visió ha impulsat un model educatiu que prioritza només allò que sembla pràctic o rendible a curt termini, deixant en segon pla coneixements i habilitats que no tenen una aplicació visible i immediata.
Però educar no és només ensenyar allò útil avui. Moltes de les capacitats més importants no tenen una aplicació directa en el moment d’aprendre-les.
No es pot innovar limitant-se al que ja existeix. No es poden descobrir nous tractaments utilitzant sempre les mateixes idees. No es pot dirigir ni transformar una societat sense capacitat crítica, abstracció, creativitat o reflexió profunda.
La nova llei educativa accentuarà encara més les diferències entre centres. I aquest és el gran perill: acabar construint un sistema dual, on només unes poques escoles (sovint accessibles a determinades classes socials) formaran futurs dirigents amb capacitat crítica i creativa, mentre la majoria d’escoles prepararan alumnes per adaptar-se i obeir dins un sistema pensat per altres.
Una educació que només busca la utilitat immediata no forma ciutadans lliures; forma persones funcionals per a un model concret de societat.
