Un avi vell ...
En una antiga casa de pagès hi vivien un pare i una mare, un matrimoni jove amb un nen de deu anys i l’avi. L’avi era un home gran, castigat pels anys i malalt. No sabien ben bé què tenia: li tremolaven les mans, li queia la bava i sovint les coses li relliscaven dels dits.
La jove, que no suportava aquella situació, deia:
— Això no m’agrada. Si mai ve algú, ens farà quedar malament. Aquest home no el podem tenir a taula.
Tant ho va repetir al marit que, al final, ell va acabar dient:
— Doncs bé, ja trobarem un remei, farem alguna cosa.
I així van prendre una decisió. L’avi menjaria al costat del foc, a terra, amb un plat i coberts de fusta. Si li queia el menjar, només caldria netejar-ho; el plat no es trencaria mai i, a la vora del foc, poca gent el veuria.
Va anar passant el temps i el net d’aquell home, és a dir, el fill del matrimoni, un dia es va posar a treballar un bloc de fusta. El pare, encuriosit, li preguntà:
— Què fas, vailet?
I el nen li respongué:
— Faig un plat de fusta perquè, quan vós sigueu vell com l’avi, també pugueu menjar a la vora del foc.
El marit va mirar la dona i li digué:
— Prou! L’avi, mengi com mengi i caigui el que li caigui, menjarà amb nosaltres, a taula, amb plats i coberts com tots.
Conte típic de Tivissa, explicat pels meus besavis.
En molts casos, aquestes històries neixen de fets reals.
Imatge realitzada per la IA Recraft.ia (text el conte)[13/5/26]