El canvi educatiu fals
Són molts els que proclamen un canvi indiscutible en l’educació i l’escola. És cert que s’ha de fer aquest canvi, però ni molt menys el que exigeixen alguns.
La majoria dels que troben la solució en donar més importància a les arts, el humanisme, la creativitat, els sentiments...; i donar molta menys importància a les llengües, les ciències i la matemàtica; aquests que defensen això, són exalumnes que no els agradaven aquestes assignatures i/o que se’ls donava malament; és a dir, fan un discurs totalment subjectiu.
Per altra banda tenim els immobilistes; aquests exigeixen mantenir els mateixos coneixements i impartir-los de la mateixa forma. Això sí, volen augmentar el nivell demanat, perquè creuen que aquesta és la única manera de poder tornar a donar importància a l’escola, al professor i a l’educació.
Els primers, no s’adonen que els alumnes actualment ja fan totes aquetes activitats; la societat ja dóna molta importància a totes les “arts”. La majoria d’extraescolars serveixen per desenvolupar la creativitat, imaginació, l’art, l’empatia... i totes aquestes qualitats imprescindibles en un ciutadà exemplar i feliç (no estic dient que les matèries de l’escola no és promulguin).
El que jo proposaria com a canvi, és l’obligació d’incloure aquestes extraescolars (que cada cop més els alumnes fan) dintre del currículum d’aprenentatge de cada estudiant. Aquest canvi, augmentaria la diversitat d’aprenentatges; responent a una necessitat i petició de la societat actual. Haurien de ser les universitats, institucions i empreses les que diguessin quins currículums educatius accepten.
Però aquest mètode educatiu no es portarà a terme, no només per una qüestió econòmica, sinó per interessos de classes socials. Acceptar aquesta incorporació al currículum educatiu de les extraescolars involucraria la necessitat de fer públics o concertats moltes d’aquestes activitats; el cost que això comporta no és un impediment; el que sí ho és, és que comportaria que tot alumne podria assolir el mateix nivell sense tenir en compte si té recursos econòmics o no (fixeu-vos que actualment la gent que sap anglès és la que pot pagar-se acadèmies privades, els que saben pintar o dibuixar van a una escola d’art, els que toquen molt bé un instrument han hagut de pagar-se les classes...).
La incorporació d’aquestes noves “matèries” al currículum personal de cada alumne no hauria de cap manera eliminar l’obligatorietat de cursar les matèries actuals. La exigència de les empreses i del món actual; de que la societat tingui un nivell alt de comprensió lectora, verbal, comunicativa, lògica i cultural; fa que els aprenentatges actuals i “clàssics” encara siguin vàlids i necessaris.
No obstant, no estic defensant als immobilistes, ja que hem de canviar la forma d’educar aquests coneixements “clàssics”.
Per posar un exemple concret, mai s’han ensenyat matemàtiques (si més no, matemàtiques de debò), sempre s’han ensenyat algoritmes per resoldre problemes puntuals; però no es comprenia el per què o per a què. Aquest tipus d’aprenentatge antic no desenvolupa els coneixements i habilitats matemàtiques, sinó que només fa us de la memorització. La lògica, la abstracció i el control de l’error (probabilitat i estadística) mai s’han donat; “Perquè no hi ha temps” - diuen alguns - ; això és mentida, no es fa perquè és molt més complicat ensenyar aquestes habilitats (d’aquí el concepte actual d’analfabetisme matemàtic).
No estic defensant, tampoc, el canvi a les “competències bàsiques” que ens passen cada any la Generalitat; més que res, perquè les proves de “competències bàsiques” són proves de “nocions bàsiques”. Aquells coneixements que l’alumne plasma en aquells fulls són habilitats que té que saber per poder formar part de l’engranatge de la societat de consum, però no per formar part de la societat del canvi, de la societat actual de la informació.