Etiquetes

Autoritarisme estricte per benevolència cega: Un canvi de joc = canvi de normes?

Després de molt de temps parlant amb avis, adults i llegint biografies d’antics alumnes que es van convertir en grans professors, he arribat a una conclusió: països pioners en educació, com Finlàndia o Estats Units, han seguit una lògica que altres països, com Espanya o Grècia, no hem sabut aplicar del tot.

Em refereixo al respecte cap al professor i a l’educador. Històricament, tant pares com mestres han estat vistos com figures de referència, persones a qui escoltar i de qui aprendre.

Avui, però, no és estrany trobar respostes desafiants o prepotents per part d’alguns alumnes davant dels educadors que intenten ajudar-los. Un professor comenta a un alumne que li manca agilitat en el càlcul mental i aquest respon, sense immutar-se, que ell creu que ja en té prou. O se li diu que hauria d’estudiar les normes d’accentuació i replica que, si no ho fa bé, és perquè el professor no sap explicar-se.

Aquests fets no es limiten només a l’escola. També apareixen a casa. Molts pares es veuen desbordats davant d’actituds ofensives o desafiants dels seus fills. Mentrestant, molts joves, mancats de referents educatius sòlids, acaben admirant personatges mediàtics sense formació ni criteri, però amb èxit econòmic i notorietat. I així adopten comportaments semblants: una actitud susceptible, hostil i de rebuig cap a qualsevol persona que intenti orientar-los cap a un futur millor.

L’experiència ha perdut valor? El que sembla importar avui són els diners, però ràpids i fàcils. El plaer, o la necessitat de progrés, pel coneixement s’ha anat degradant, i això empeny molts joves cap a un futur incert que sovint no comprendran fins anys més tard, quan deixin enrere una adolescència que, avui dia, sembla allargar-se fins ben entrada la trentena.

La culpa no és exclusivament de ningú. En part, és la reacció a una altra manera d’educar que durant molts anys es va imposar: una educació basada en l’autoritat rígida, en la por i en l’obediència absoluta.

Molts dels nostres pares van viure una dictadura, i nosaltres mateixos, a través dels avis, n’hem pogut percebre encara les conseqüències. Potser la por de repetir aquell model autoritari ens ha conduït a l’extrem contrari: convertir-nos en excessivament permissius amb els nostres fills i alumnes. Hem substituït l’autoritarisme estricte per una benevolència cega davant dels errors.

Hem acabat pensant que dir “no” equivalia a privar-los de drets fonamentals. I, sobretot, hem associat exigir esforç o imposar deures amb actituds pròpies d’un règim autoritari. Però res més lluny de la realitat.

Els escacs són un joc extraordinari: el jugador té llibertat absoluta per moure les peces, sempre que respecti unes normes. La vida funciona igual. La llibertat només és possible quan existeixen uns límits i unes regles que evitin el desordre.

Ara bé, on és el límit entre educar i imposar? És una pregunta difícil i probablement sense una resposta exacta. Però el sentit comú ens indica que hem de tornar a exigir més esforç, més responsabilitat i més respecte cap als educadors, siguin pares o professors. Perquè educar no és prohibir: és preparar les persones per viure amb llibertat i responsabilitat.

Què fa el departament per millorar aquests punts citats en la reflexió anterior?
Referències: 
Enviar missatge per correu electrònic
Labels: