Un canvi de joc ... canvi de normes ?
Després de molt de temps preguntant a avís, gent adulta i llegint biografies d’antics alumnes que és van convertir en grans professors, he pogut arribar a la conclusió de com països pioners en l’educació com Finlàndia o Estats Units han seguit una lògica que no ho hem fet altres països com Espanya, Grècia...
Hem refereixo al respecte al professor i a l’educador. Des de sempre l’educador, i en aquesta definició incloc tant els pares com els professors i mestres, s’han vist des de sempre com una figura a seguir i ser escoltada.
No és d’estranyar la resposta prepotent de molts alumnes i joves a educadors que els volem guiar cap el camí de l’adult. Per posar un exemple un professor li diu a un alumne, et manca agilitat en el càlcul mental; l’alumne contesta sense immutar-se, doncs jo crec que en tinc molt; o també, tindries que estudiar les normes d’accentuació; l’alumne respon, no ho faig bé per què no et saps explicar...
Com ja he deixat entreveure aquests fets no només passen en l’educació, també ho trobem a les cases. Els pares és veuen ofegats davant d’una actitud ofensiva dels seus fills. I els nois i noies desproveïts d’un model educador a seguir que els convenci és tiren a fer-se seguidors de gent de la televisió sense formació i sense criteri però que com a mínim guanyen força diners. I per tant segueixen el mateix comportament amb una actitud susceptible i vèlica, desobeint a tot aquell que el vol guiar pel camí d’un futur més còmode.
L’experiència a perdut valor i el que importa ara són els diners, però aquests han de ser ràpids i fàcils. El plaer del coneixement s’ha vist degradat per aquest fet i per tant els nois i noies s’han vist evocats a un futur borrós i malauradament no ho veuran fins que passin l’adolescència (que actualment sembla que pot arribar als trenta anys).
La culpa no és de ningú, simplement és la correcció d’una altra vesant que no fa molts anys vam tenir. Una forma d’educar que anava a cop de bastó i a seguir aquell que t’imposava les normes pel poder.
Molts dels nostres pares han viscut la dictadura i nosaltres gràcies als nostres avis hem pogut notar la sensació de viure’n en una. Ha estat la por de no tornar a actuar com en aquell passat el què ens a dut a convertir-nos en indulgents davant dels nostres “nois”. Hem canviat l’autoritarisme estricte de l’educació per una benevolència cega dels errors comesos pels nostres “alumnes”.
Hem pensat que dir “no” era igual a privar-los de drets elementals. I sobretot hem pensat que imposar-los deures era un comportament d’un regim dictatorial. Però res més lluny de la veritat.
Els escacs són un joc formidable, com a jugador pots moure’t lliurement sempre i quan segueixis unes normes; la vida és igual, per tenir llibertat tenim que tenir marcat el camí per no fer cap al desordre.
Però on existeix el límit de marcar aquest camí per no convertir-lo en una dictadura? Tot i ser una pregunta excepcional, la resposta no està al meu abast; però si tots seguim el sentit comú veurem que tenim que exigir més deures als nostres alumnes i sobretot més respecte al seu educador, ja siguin els pares o professors.