Política rastrera

Espanya segueix en recessió; no és de sorprendre, tots els indicadors preveient aquest fet. La població i l’industria encara no confien en el mercat i la solvència de l’estat. Aquest temor produeix la immobilitat econòmica d’aquells que tenen diners.

Això ens du a pensar com poder produir més optimisme en el mercat, i de rebot, com produir més llocs de treballs. Tot està lligat, si no baixem l’atur mai tindrem la confiança i solidesa per remuntar.

En una crisi, la solució passa per molts punts, per exemple diversificar; i sí, també per retallar. Però ja no es pot retallar més en educació, sanitat, ben estar o comunicació; s’ha de retallar en aquells llocs on encara no s’han tocat els salaris...

L’estatus polític és dels que ha patit menys les retallades i és el grup de treballadors estatals que té menys controlat els seus salaris, sobresous o dietes (d’aquí venen les corrupcions).

També és un sector que acostuma a tenir multiplicitat de feines (professors que treballen simultàniament a l’ajuntament, secretaries de partits polítics que són presidentes de comunitats autònomes, consellers que al mateix temps estan de tresorers del seu partit, alcaldes que són senadors...).

Això és insòlit. Són persones que cobren sous alts i dos cops (i això sense comptar amb les dietes). No seria millor repartir cada lloc de treball a una persona diferent? No seria millor diversificar els llocs de treball?

Molts especialistes proposen la creació d’una comissió formada per economistes i juristes que controlin els sous dels polítics, no els permetin tenir dobles càrrecs, fer-los responsables dels seus actes i sobretot justificar les remuneracions extres.

No obstant, aquesta petició no arribat i no arribarà mai al congrés. El perquè és obvi, és molt senzill retallar als altres i escanyar-los cada cop més. Però retallar-se “drets” adquirits a un mateix... això ja costa més.