Etiquetes

Espanya i la crisi de confiança - "Política rastrera"

Espanya continua immersa en una recessió que ja fa temps que molts indicadors econòmics anunciaven. La desconfiança de la població i de bona part del teixit empresarial envers la solidesa del mercat i la capacitat de l’Estat per revertir la situació ha provocat una economia paralitzada, on qui disposa de recursos prefereix esperar abans que invertir.

I aquesta és, precisament, una de les claus de qualsevol crisi: la confiança. Sense confiança no hi ha consum, sense consum no hi ha inversió i sense inversió no es crea ocupació. Tot queda encallat dins un cercle viciós del qual és molt difícil sortir.

La recuperació econòmica exigeix mesures diverses. Cal innovar, diversificar el model productiu i corregir excessos. També cal ajustar la despesa pública quan és necessari. Però arriba un moment en què determinades retallades deixen de ser una solució i passen a ser un problema estructural. Quan es retalla reiteradament en educació, sanitat, benestar social o infraestructures, el que es debilita és la base mateixa sobre la qual s’hauria de construir la recuperació futura.

Mentrestant, hi ha sectors de l’administració que han viscut les retallades amb molta menys intensitat. L’estructura política continua mantenint privilegis, sobresous, dietes i duplicitats difícils d’explicar a una ciutadania que veu reduïts salaris, serveis i oportunitats.

Durant anys s’ha normalitzat que una mateixa persona acumuli diversos càrrecs públics o responsabilitats simultànies: alcaldes que també són diputats o senadors, assessors que ocupen funcions executives, responsables polítics que encadenen consells d’administració i organismes públics. Més enllà de la legalitat concreta de cada cas, el debat és ètic i social: té sentit concentrar sous i responsabilitats en tan poques persones mentre l’atur creix de forma alarmant?

En una situació de crisi profunda, sembla raonable preguntar-se si no seria més eficient i més just repartir responsabilitats i oportunitats laborals en lloc d’acumular-les. Diversificar el treball també és una manera de redistribuir estabilitat i generar confiança social.

Per això molts economistes, juristes i analistes han defensat sovint la necessitat d’organismes independents que regulin amb transparència les remuneracions públiques, limitin l’acumulació de càrrecs (de forma més estricta i restrictiva que l'actual) i reforcin els mecanismes de control i responsabilitat política. No es tracta només d’estalviar diners; es tracta de recuperar credibilitat institucional.

Tanmateix, aquestes reformes rarament avancen amb decisió. Retallar drets als altres sempre és més senzill que revisar els privilegis propis. I aquest és, probablement, un dels grans problemes de fons: és molt difícil exigir sacrificis col·lectius quan una part de la societat percep que els esforços no es reparteixen de manera equitativa.



Exemple de titular de notícia (3Cat) que estem acostumant-nos a veure

Enviar missatge per correu electrònic
Labels: