Dura o indigna ?
Des de petits hem crescut envoltats de persones que expliquen amb orgull les feines que van haver de fer per tirar endavant. Feines sovint dures físicament: veremar, collir olives o garrofes, treballar de cambrer, carregar caixes o passar jornades llargues sota el sol. Molts relaten aquells anys com una etapa exigent, però també com una experiència que els va formar personalment.
Paradoxalment, però, com a societat hem acabat transmetent la idea que aquestes feines són poc dignes per als “nostres”. Hem convertit molts treballs manuals o físicament exigents en ocupacions que considerem inferiors, com si fossin una derrota personal en lloc d’una feina honesta. I massa sovint hem acceptat que siguin altres persones, especialment immigrants o col·lectius vulnerables, qui assumeixin aquestes tasques per salaris baixos i amb poc reconeixement social.
La realitat és molt més complexa. Aquestes feines no només sostenen el funcionament quotidià de la societat, sinó que també poden esdevenir una gran escola de vida. Ensenyen esforç, constància i responsabilitat. Fan entendre el valor del temps, dels diners i del cansament dels altres. Ajuden a desenvolupar tolerància, respecte pels companys i capacitat d’autocrítica. I sobretot, aporten una consciència molt més real del que costa construir les coses que sovint donem per fetes.
Part d’aquest menyspreu cap a les feines dures s’ha consolidat perquè moltes famílies, amb la voluntat legítima d’oferir un futur millor als fills, han acabat associant l’èxit únicament amb professions de despatx o amb feines allunyades de qualsevol esforç físic. S’ha confós protegir amb sobreprotegir, i educar amb evitar qualsevol incomoditat.
Però els educadors també hi tenim una part de responsabilitat. Durant anys hem transmès, sovint sense voler, que només tenen valor les feines vinculades als estudis superiors o a professions considerades “prestigioses”. Hem prioritzat el reconeixement acadèmic per damunt del valor social de molts oficis essencials. I hem oblidat que les feines més humils poden esdevenir més eficients i essencials sí la fan persones preparades cognitivament.
Si realment volem educar persones responsables i conscients, hem de deixar de considerar indigna qualsevol feina honesta. Cap societat funciona sense els qui construeixen, serveixen, netegen, cultiven o transporten. I els joves haurien de poder entendre-ho no només des de la teoria, sinó també des de l’experiència.
Treballar durant una etapa de la vida en feines exigents pot aportar molt més que un sou: aporta maduresa, fortalesa personal, empatia i respecte pels altres. I potser només quan deixem de mirar aquestes professions per sobre l’espatlla començarem a valorar de veritat el treball i les persones que el fan possible cada dia.
