Companyerisme insolidari
[...] Això em va fer reflexionar sobre alguns aspectes de la societat actual. Sovint diem que vivim en una societat més individualista, i potser hi ha part de veritat en això, però la realitat és molt més complexa.
Quan convius en pisos compartits observes comportaments curiosos. Sobre el paper, les normes de convivència solen estar molt clares: torns de neteja, ordre, respecte pels espais comuns… Però la convivència no sempre funciona millor allà on les normes són més estrictes. De fet, molts cops els pisos amb millor ambient són també aquells on hi ha una certa flexibilitat, on les persones toleren petites deixadeses i no converteixen cada detall en un conflicte constant.
En canvi, també he vist pisos impecables, perfectament ordenats, on l’ambient és tens i distant. Tot estava net, sí, però la convivència era freda. Això fa pensar que l’ordre, per si sol, no garanteix una bona relació humana.
Potser el problema no és que no vulguem normes, sinó que no sabem equilibrar-les amb la comprensió i la responsabilitat compartida. Hem après a defensar molt els nostres drets individuals, però ens costa assumir que conviure implica renunciar, negociar i acceptar incomoditats.
I això no passa només en pisos compartits. També es veu en moltes relacions personals i empresarials. Sovint ens costa gestionar els defectes dels altres, assumir obligacions emocionals o afrontar conflictes amb maduresa. Evitem discussions per no sentir-nos incòmodes, però aquesta evitació acaba creant relacions superficials i distants.
Ara bé, tampoc seria just carregar tota la culpa a les generacions actuals. Venim d’una societat molt més rígida i autoritària, on durant dècades les normes s’imposaven sense espai per al diàleg. Moltes persones han crescut associant autoritat amb imposició, i això ha generat una reacció gairebé natural: prioritzar la llibertat personal per damunt de tot.
Però cap extrem és saludable. Ni l’autoritarisme constant ni l’individualisme absolut.
Conviure (sigui en parella, amb amics, laboralment o com a societat) exigeix implicació. Si veus brutícia, la reculls, encara que no “et toqui”. Si falta alguna cosa, l’aportes, encara que no ho hagi demanat ningú. Perquè al final, viure en comunitat significa entendre que el benestar col·lectiu també és responsabilitat teva.
No escric això des del pessimisme. Al contrari. Crec sincerament que la societat actual té una capacitat enorme per construir espais més humans, més lliures i més respectuosos. Però això només serà possible si som capaços de combinar llibertat amb responsabilitat, drets amb deures i convivència amb empatia.
Potser la clau no és exigir tant als altres, sinó començar preguntant-nos què podem aportar nosaltres.