Laika, gràcies!
En la dècada dels cinquanta i seixanta, la URSS i els EUA van protagonitzar una cursa tecnològica i científica sense precedents: arribar a l’espai i, finalment, a la Lluna. No era només una qüestió de prestigi polític, sinó també un repte científic immens. Calia entendre com reaccionava el cos davant la microgravetat, les acceleracions extremes o l’aïllament. Abans d’enviar-hi humans, es van haver de fer molts experiments… i no tots van tenir un final amable.
Imatge [creative commons]: Laika (Лайка (собака-космонавт))
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Лайка_(собака-космонавт)1.jpg
La URSS va obrir camí en molts aspectes. El 1957 va llançar l’Sputnik 1, el primer objecte construït per l’ésser humà que orbitava la Terra. Només un mes després, el 3 de novembre de 1957, va fer un pas encara més arriscat: enviar un ésser viu a l’espai en òrbita.
Aquell ésser viu era una petita gossa anomenada Laika. A bord de l’Sputnik 2, Laika es va convertir en el primer animal que va orbitar la Terra. Era una gossa recollida dels carrers de Moscou, escollida per la seva resistència i entrenada per suportar condicions extremes.
Les dades que va aportar van ser fonamentals. Per primera vegada es va poder observar com responia un organisme viu a l’espai: el ritme cardíac, la respiració, l’estrès… Tot això va permetre dissenyar sistemes més segurs i entendre que era possible que un ésser humà sobrevisqués en òrbita.
Laika va morir poques hores després del llançament. Durant anys es va dir que havia sobreviscut dies, però posteriorment es va confirmar que va morir per sobreescalfament, causat per un sistema de control tèrmic insuficient i per les altes temperatures dins la càpsula. L’estrès i les acceleracions també van ser factors determinants.
Imatge [creative commons]: Stamp of Ajman 1971 Space dog Laiga
Cal dir, a més, que la missió no preveia el seu retorn. La tecnologia de l’època encara no permetia una reentrada segura en aquestes condicions, i la càpsula del Sputnik 2 no estava dissenyada per tornar a la Terra.
Potser per això la seva història encara commou. Perquè, enmig d’una cursa per arribar més lluny, ens recorda que cada pas endavant té una història al darrere.
La nau va continuar orbitant durant mesos, fins que el 14 d’abril de 1958 es va desintegrar en reentrar a l’atmosfera terrestre.
Laika no va tornar. Però el seu viatge va canviar la història. Va obrir la porta a missions tripulades com la de Iuri Gagarin, el primer humà a l’espai, i a tot el desenvolupament posterior de la tecnologia espacial.
Els satèl·lits que avui fan possible el GPS, les telecomunicacions o l’observació de la Terra tenen el seu origen en aquells primers passos. També molts avenços en medicina i en el coneixement del cos humà en condicions extremes.
Arreu del món, Laika ha estat recordada com un símbol: no només del progrés científic, sinó també del cost humà i animal que sovint hi ha darrere dels grans avenços.
Imatge [creative commons]: Segell Romanès 1959
