Extraterrestres

Des de l’antiguitat, l’ésser humà ha aixecat els ulls al cel amb una mateixa pregunta de fons: estem sols a l’univers? Aquesta inquietud ens acompanya des de sempre, i amb ella també han aparegut relats, interpretacions i, en temps més recents, tota mena d’històries sobre OVNIS, conspiracions i presències ocultes.

Però aturem-nos un moment.

Si deixem de banda el soroll de si ens han vingut a veure els extraterrestres i mirem la qüestió amb una mica de rigor, hi ha un element clau: la comunicació. La intel·ligència, tal com la coneixem, tendeix a comunicar-se, a establir vincles, a intercanviar informació. Ho veiem en nosaltres mateixos i, en menor mesura, en altres espècies amb qui hem après a interactuar. Ara bé, pensar que una intel·ligència molt superior a la nostra establiria relacions ocultes amb un petit grup de poderosos d’un sol planeta és, com a mínim, una simplificació força poc sostenible.

La pregunta real, doncs, no és tant si hi ha “visites”, sinó si hi ha vida.

I aquí cal definir bé què entenem per vida: qualsevol sistema capaç d’organitzar-se, reproduir-se i evolucionar, des d’organismes unicel·lulars fins a formes complexes. No cal que sigui intel·ligent (també caldria definir que vol dir intel·ligent).

Per aproximar-nos a aquesta qüestió, sovint s’utilitza una idea matemàtica coneguda com el “teorema del mico infinit”: si un mico prem tecles a l’atzar durant un temps infinit, acabarà escrivint qualsevol text possible, inclòs Tirant lo Blanc. No és tant una afirmació literal com una manera d’entendre el paper del temps i de la probabilitat.

L’univers no és infinit en el sentit estricte que planteja aquest teorema, però sí que és immens. Sabem que hi ha centenars de milers de milions de galàxies, cadascuna amb centenars de milers de milions d’estrelles, moltes amb planetes al seu voltant (ja hem localitzat uns quants milers). En aquest context, fins i tot processos amb probabilitats molt petites poden acabar succeint.

De fet, en les darreres dècades hem acumulat evidències importants: s’ha detectat aigua en forma de gel o vapor en diversos cossos del sistema solar (com Mart o algunes llunes de Júpiter i Saturn), s’han descobert exoplanetes en zones potencialment habitables i s’han identificat molècules orgàniques en núvols interestel·lars. Tot plegat no demostra l’existència de vida fora de la Terra, però sí que indica que els ingredients bàsics no són exclusius del nostre planeta (recordem aquí el català Joan Orò que va ajudar a descartar tirar-se a la piscina d'haver trobat indicis de vida massa aviat).

Així doncs, afirmar amb certesa que hi ha vida a l’univers és anar més enllà del que sabem. Però negar-ne la possibilitat també ho és. El que sí que podem dir és que, des d’un punt de vista científic, la probabilitat que la vida —almenys en formes simples— hagi aparegut en altres llocs és una hipòtesi raonable.

Potser la pregunta no és tant si hi ha vida, sinó si algun dia serem capaços de detectar-la.

Perquè, si finalment no n’hi hagués enlloc més… aleshores sí que ens hauríem de preguntar què en fem de tot aquest univers. És com la frase citada a la pel·lícula Contact (1997): "Si només estem nosaltres, quant d'espai desaprofitat."