Carta al meu Senyor Feudal
Carta al meu Senyor Feudal
Excel·lentíssim senyor meu,
Les paraules que llegirà no són protocol·làries, i potser no li agradarà el seu significat… Però, igual que nosaltres, potser ha arribat l’hora, senyor meu, que ens escolti.
Ja estem fins als pebrots que ens diguin que aguantem una feina que ens explota amb l’excusa de “tens que donar gràcies de tenir feina amb aquests temps de crisi”… Estem fins als pebrots, senyor meu, que ens tractin com a súbdits d’uns nous senyors feudals; uns senyors que, massa sovint, només miren per ells mateixos i prenen decisions amb una lleugeresa que frega la incompetència. Ja estem fins als pebrots de veure com una part privilegiada continua acumulant mentre es retallen oportunitats; fins als pebrots que no s’aposti amb fermesa per l’educació, la sanitat, la investigació i el desenvolupament… Estem fins als pebrots que per cada tres treballadors hi hagi vint caps donant ordres.
Siguem sincers, senyor. Siguem-ho de veritat. Les crisis no apareixen del no-res ni es poden atribuir només a qui les pateix. Són conseqüència de decisions, de models i de prioritats. I sí, el proletariat (com vostè diria) és qui en rep primer l’impacte… i qui l’ha suportat massa vegades. Però hi ha una realitat simple que no es pot ignorar: si no podem menjar, no podem produir; si no podem produir, no podem consumir… i, benvolgut senyor meu, sense consum ni producció, tampoc hi ha empresa que s’aguanti.
Potser jo patiré abans, potser cauré primer. Però vostè, que es mira el món des de dalt, també acabarà descobrint que sense treballadors ni compradors no queda res. Només estructures buides, dirigides per qui no ha sabut entendre que l’economia no és acumulació, sinó circulació.
Els diners són un cicle, senyor meu. Quan s’aturen en un sol punt, el sistema es trenca.
Admetem, doncs, les nostres condicions. Jo soc treballador i compliré amb les meves obligacions. Però vostè, senyor, no està exempt de responsabilitats. Més aviat al contrari: és dels primers que hauria d’actuar amb coherència en temps com aquests.
Com bé diu la dita, senyor meu:
“De porc i se senyor se n'ha de venir de mena!”
I ja estem cansats de tants de porcs, senyor meu…
.
