Democràcia "injusta"
Fa anys que convivim amb una paraula que ho justifica gairebé tot: crisi. Ha passat de ser una situació concreta a convertir-se en un relat permanent. I, amb ell, una frase que molts hem sentit massa sovint:
“No et queixis tant… dona gràcies de tenir feina.”
Aquesta idea, repetida prou vegades, acaba desplaçant el debat real. Perquè sí, tenir feina és important. Però això no hauria de convertir-se en una excusa per acceptar qualsevol condició, ni per anul·lar qualsevol crítica.
La crisi (o les crisis, perquè n’hi ha hagut diverses i de naturalesa diferent) no són només el resultat d’un moment puntual. Responen a decisions acumulades: models econòmics, gestió empresarial, regulació pública, cultura laboral… Reduir-ho tot a una responsabilitat individual, sovint del treballador, és simplificar una realitat molt més complexa.
Quan una empresa no funciona, rarament és per una sola causa. Hi intervenen factors de gestió, d’estratègia, d’adaptació al context, de lideratge i, també, de comunicació interna. Assenyalar només la base és còmode, però no resol res.
Al mateix temps, la percepció d’injustícia creix quan es veuen comportaments que no tenen conseqüències clares. Casos de mala praxi, decisions poc ètiques o responsabilitats diluïdes que no sempre acaben en rendició de comptes. Això genera desafecció i la sensació que les regles no són iguals per a tothom.
Davant d’això, potser el repte no és només resistir, sinó repensar. Recuperar el sentit de la responsabilitat compartida: de les empreses cap als treballadors, de les institucions cap a la ciutadania i també de la societat cap a si mateixa.
Perquè una economia sana no es construeix només amb beneficis, sinó amb confiança. I la confiança neix quan hi ha coherència, transparència i una certa idea de justícia.
No es tracta de negar les dificultats. Es tracta de no utilitzar-les com a coartada permanent...
