CAGATIÓ! Una tradició ben antiga.

de novembre 22, 2023

CAGATIÓ! Una tradició ben antiga.

Ho sé, he de dir "El Tió" o "La Soca" o "El Tronc"... Però des del meu punt de vista el llenguatge és una creació social, i moltes paraules les hem unit per formar un nou mot que té un significat propi. Que no estigui acceptat, per ara, el mot "Cagatió" no és argument per no poder parlar-ne d'aquesta tradició en propietat. Així doncs, deixeu-me fer servir "Cagatió" en aquesta entrada que us explicaré breument d'on es creu que ve aquesta festa de fer cagar un tros de fusta donant-li cops.

https://live.staticflickr.com/7493/15368251184_b4c44157e9_b.jpg

La tradició de fer cagar el Cagatió és una tradició ben antiga i no sabem ben bé d'on prové. Sí que sabem que és una tradició preromana. Els romans la van adaptar, segurament, en tota la província Tarraconense (més precisament en els conventus de Tarraco, Caesaraugusta i Balearica) perquè són els territoris on es realitza aquesta festa. I finalment el Cristianisme ho va deixar fer i "adaptant" el nom (p. ex. Tió de Nadal) tot i no tenir cap lligam amb aquesta religió (com va fer amb totes les festes de Saturnalia).

Però quin simbolisme tenia?

Com tota festa que es fa en els vols del solstici d'hivern hi ha un motiu de cohesió familiar. Això ho trobem en totes les cultures: durant el període de més foscor existeix la necessitat de fer-se costat l'un a l'altre; la poca llum ens genera una caiguda en el nostre estat anímic i aquestes festes volen generar més grup i unió familiar.

En les cultures preromanes i la romana el foc simbolitzava el traspàs de què és terrenal al que és diví. Hi havia una màgia darrera de cremar un tronc: el fum representava el que és l'essència d'allò que es crema; les cendres o menjar cuinat simbolitza la part física i terrenal. El fum s'elevava fins allà on estan tots els que ens han deixat, el físic es quedava per alimentar als que encara viuen. I, clar, també hi havia una necessitat per fer front al fred.

Si lliguem tots aquests fets, no és controvertit pensar que la tradició feia portar troncs per tirar al foc. I aquesta feina rutinària la podria haver fet senzillament la quitxalla. Aquests troncs servien per cuinar bones viandes (recordem que el solstici dona el tret de sortida a l'allargament del dia i, per tant, a l'apropament de la primavera; i això feia que s'anés netejant el rebost) i, per gratificar l'esforç que havien fet el jovent, bona part d'aquests queviures se'ls donava a ells.

A poc a poc aquesta tradició es devia anar perfilant i millorant per ser una distracció més animada que no pas cuinar i menjar. Si analitzem la forma de cuinar amb llar de foc, "pegar la soca" no és el millor terme per referir-se a fer cagar el Cagatió. L'acte de què sembla que prové és d'atiar la llenya i el foc. Amb l'atiador es peguen cops als troncs per col·locar-los d'una forma més favorable o per partir-los i obtenir més combustible. Això, abans es feia amb pals que finalment acabarien cremant-se també (un atiador de metall en època preromana fora una eina molt cara per només tenir aquest ús).

Per tant, "pegar el Cagatió" vindria d'atiar els troncs, segurament per animar la festa, es devia agafar aquest fet per fer sons i unir-se al voltant de la soca i fer caliu cantant i pegant cops. És a dir, no prové d'una violència, bé d'una activitat casolana traduïda a una activitat festiva (incís: no estic en contra de modificar la tradició i, en lloc de donar cops a la soca, fer cants acompanyats de palmellades).

Finalment, tapar el Cagatió, ficar-li cara, que "cagui" la vianda, que aquests es converteixin en regals cada cop més grans... tot això és molt posterior a la creació de la tradició.
Tapar i ficar cara és una forma d'humanitzar la festivitat. Quelcom que ajuda la canalla a fer-ho més creïble.
La de cagar dolços es creu que es va introduir a finals del s. XIX.
Els regals, en el s. XX, han anat cada cop a més i és a l'inici d'aquest nou mil·lenni quan ja caga regals millors que altres festivitats.