LOMLOE i els nous currículums
Se'ns presenta un futur molt incert i amb molts esculls titànics per sobrepassar (pot ser els més grans que la humanitat ha hagut de fer front). Aquests problemes, que ens afectaran a tots, ens ha de fer reflexionar sobre com hem d'educar i ensenyar al futur del món.
Aquesta reflexió fa anys que s'està duent a terme en el món educatiu. Molts cops aquest debat l'ha portat gent de «despatx», allunyats de l'aula, imaginant noves metodologies i reformant currículums des d'un punt de vista teòric. No obstant això, s'ha fet i s'han aportat idees per modificar el quefer docent. Malauradament, aquestes modificacions les han d'aprovar el món polític, i aquests estan més centrats en l'utilitarista i/o consumisme i no pas en el que és útil en el món educatiu i en el desenvolupament cognitiu i competencial.
Doncs sí! Hi ha una gran diferència en el món educatiu, en el món del saber i cultural entre el que és utilitarista i el que és útil. Com bé deia el Dr. Wilson, resumidament, davant el senat dels EUA a la dècada dels setanta, quan el senador Pastore veia que la creació del Fermi Lab no tenia una utilitat per la defensa del país, però sí una despesa increïble:
"...[FermiLab] Només té el valor amb el qual ens atorguem els uns als altres, amb el mutu respecte: la dignitat de la humanitat, el nostre amor per la cultura. Ha de veure amb aquestes coses: amb els bons pintors, escultors, filòsofs, els grans poetes, ballarins, dramaturgs, pensadors, matemàtics [...] amb totes aquelles coses que respectem, venerem i estimem; i que ens fan ser patriotes... No! La construcció d'aquest laboratori no té res a veure directament amb la defensa d'aquest país, excepte en fer que valgui la pena defensar-lo!"[1]
Molts esforços intel·lectuals no tenen un ús tangible, i molt menys immediat, visual o econòmic. Per aquest motiu el canvi de paradigma de la docència no pot ser dictat i imposat pel món polític. Ha de ser consensuat per tota la comunitat educativa i un cop aprovat donar un marge per estudiar-lo, que cada docent se'l faci seu, el tingui interioritzat i finalment implementar-lo.
Tampoc serveix que el model sigui fruit d'una direcció sorda amb el seu claustre, perquè per molt bo que sigui un projecte directiu, si el claustre no hi està sincerament d'acord, serà una construcció artificial i poc productiva, o potser serà un miratge fora del centre educatiu que en realitat no genera cap millora des d'antigues metodologies docents. Ni molt menys el model ha de ser d'un sol centre; el currículum i les lleis educatives són (o haurien de ser) eines democratitzadores, és a dir, han de pautar i assegurar l'adquisició igual de tota la població per així poder, tots, accedir als mateixos drets, privilegis, obligacions i deures.
Aquest curs acadèmic estem implementant un nou currículum i una nova llei educativa. Una llei allunyada del consens dels docents, ha estat imposada pel món polític. I malauradament molts ja estan fent una lectura utilitarista i consumista per la didàctica d'aula. Això produeix l'anul·lació de molts aprenentatges essencials pel desenvolupament cognitiu, competencial i cultural del futur del món: els nostres alumnes.
La reflexió educativa de la qual parlàvem inicialment va dur a veure que l'aprenentatge és millor si està contextualitzat, però cal que aquesta contextualització sigui de quelcom tangible, material, consumista...? No pot ser una contextualització del camí desenvolupat dins l'aula? No pot ser un avenç d'indagació, curiositat i esforç mental?
La nova llei introdueix les emocions dins l'aula (sentit socioafectiu), quelcom que francament ja ho havíem de fer si volíem arribar a tots els alumnes, cohesionar l'equip humà de dins l'aula, generar persones que en el futur no tinguessin una desafecció del món acadèmic dut a terme en la seva vida d'alumne, tenir cura del benestar emocional i humanista de l'alumnat pel bé del mateix alumne i pel seu entorn... Els nous currículums ens detallen quins punts tractar i tenir en compte, però sense una formació pertinent, serà el docent capaç de portar-ho a l'aula?
També es presenten metodologies més dinàmiques; aquestes es presenten com la panacea de l'educació. Però és així? Sempre s'han fet treballs per projectes, entorns, aprenentatges basats en problemes... No serà que ara volem vendre un producte ja existent com a nou quan l'afer és que molts docents refutaven d'aquestes metodologies per no tenir les eines, la seguretat i el temps adient per portar-les a la pràctica? Tot indica que és més eficient un ús variat de metodologies, diferents eines avaluatives, incloure una formació formativa i formadora... Però si ho volem fer bé, cal assegurar-nos que els nostres docents, les nostres famílies i el nostre alumnat comprengui bé tot aquest canvi, tingui les eines suficients per utilitzar-les o acompanyar-les de forma constructiva...
Hi ha passos fets molt importants i bons en la nova llei i el nou currículum que l'organitza, però el problema és com s'implementarà tot això: Hi haurà un abús de les direccions per ostentar més poder, ja que els deixa més màniga amplia? Els docents que no hagin tingut temps per interioritzar aquests canvis, perquè no els hem donat els recursos ni el temps, trivialitzaran i reduiran l'esforç educatiu per poder sobreviure? De debò aquests nous passos ajuden a conciliar família i educació? L'esforç acadèmic es veurà com quelcom positiu pels alumnes o serà reduït a un esforç inútil que només ho fan els «matats»? Eliminar sabers sense utilitat utilitarista assegura donar les eines necessàries per al futur als nostres alumnes?...
En conclusió, el canvi s'està fent, endavant, fem-lo! Però no ho fem a correcuita, fem-ho pausadament, amb un consens total del món educatiu, polític i social. Validem el que fem amb estudis avalats objectivament i no pas amb idees efímeres de despatx pedagògic i aprovades per cop polític. Donem els recursos necessaris per formar i sumar a tots els docents a aquest canvi, i també perquè les famílies vegin que el sistema educatiu i el seu tarannà és el millor pels seus fills. Som capaços de fer-ho i fer-ho bé; sempre que no ho vulguem fer dins d'una sola legislatura perquè algun partit polític rasqui algun vot més; sempre i quan els projectes tornin a ser de centre i no de direcció; sempre que tot el món implicat hi cregui i hi estigui preparat. Fem-ho i fem-ho bé!